Josu Julián va ser el tècnic miracle del Suburense. El va conduir de Tercera Catalana a Primera Catalana en dues temporades (2013/2014 i 2014/2015) i també fins a la consecució de la Copa Catalunya amateur l’agost de 2015, una fita històrica per al modest equip d’Aiguadolç. Ara es fa un fart de mirar futbol per la tele arran de la pandèmia tot esperant la proposta d’un primer equip per tornar a les banquetes.
Aquest tècnic basc de 39 anys nascut a Barakaldo va establir-se a Sitges des de ben petit amb la família i ja no se n’ha bellugat. “Els pares havien visitat la vila i els va agradar. Al cap d’un temps ens hi vam instal·lar”, explica.
Una vegada a Sitges, Josu es va enrolar a la Blanca Subur i va ser un dels integrants de l’equip juvenil que l’any 2000 va aconseguir l’únic ascens de la història de l’entitat a la Divisió d’Honor. Ell jugava de central o lateral. L’enyorat Josep Pascual n’era l’entrenador. “Va ser una gran temporada. El dia que vam ascendir vaig marcar el 3-3 contra L’Hospitalet al minut 90 a la sortida d’un córner”, recorda. Més endavant, com a futbolista amateur va militar tant al Sitges com al Suburense.
A Josu li agradava tant jugar com fer d’entrenador. Tant és així, que des que era juvenil va portar equips de més petits de la Blanca Subur. Ara té el títol Nacional d’Entrenador i és llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport.
Amb 30 anys, Josu va deixar el futbol en actiu i va agafar el Suburense com a entrenador-jugador. Va fer història amb l’equip d’Aiguadolç abans de la seva desaparició. Posteriorment, va dirigir el Gavà, a Tercera Divisió, i el Juvenil del Nàstic, a Lliga Nacional. També ha treballat per a l’Escola del Barça.
“Del que em sento més orgullós és dels anys al Suburense com a míster. Qui coneix aquella història sap que era un club agafat amb pinces. Ma mare estava al bar, el meu pare exercia de president i jo feia de míster. Entre tots tres i una colla d’amics ho vam tirar endavant. Èrem com una família. El treball de gent com Marc Riba, Carlos Reina, Xifra, Aleix i molts altres va ser impagable. Eren el motor del club. Fèiem les coses per amistat”, recorda.
El 4 de maig de 2018 va quedar oficialitzada l’absorció per part de la Unió Esportiva Sitges del Suburense en un acord firmat entre els presidents de les dues entitats, Jordi Martínez i Manu Julián, pare de Josu. L’equip havia caigut altre cop a Tercera Catalana en dos anys.
“Era la solució més idònia per a la salut del meu pare. L’absorció no deixava de ser la desaparició del club, però era quelcom necessari”, explica Josu. Ara el nom de Suburense acompanya el del segon equip del Sitges, però tothom s’hi refereix com a Sitges B.
Mentre espera una nova oportunitat de tornar a entrenar, Josu fa de professor del curs d’entrenador i està involucrat en un projecte d’estades de tecnificació a Canyelles. També li agrada escriure i té un bloc (futbolparatodxs.com) on reflexiona sobre el futbol actual.
Tot i que no és culer –és del Barakaldo–, acompanyar el seu pare a veure el Barça per tot arreu és una de les seves passions. Quan vivia al País Basc, venia cada dues setmanes al Camp Nou amb ell i ha seguit l’equip blaugrana en molts desplaçaments. A casa seva el futbol sempre ha tingut un gran protagonisme.
