Quan entres al pis d’Àngel Vedo, en un sobreàtic, de seguida t’adones que la muntanya és la seva gran passió. Així ho testimonien la quantitat de fotografies que pengen de les diferents parets de l’habitatge. Cada instantània té una història.
Aquest vilanoví de 69 anys és un dels pioners de l’escalada al Garraf. Ara, arran d’una operació als pulmons, ha disminuït el nombre de sortides, però aprofitant l’auge dels rocòdroms ‘indoor‘, vol provar-se per continuar practicant allò que més li agrada. “L’escalada és la meva vida”, certifica.
Àngel Vedo, integrant del GEAM (Grup d’Escalada i Alta Muntanya de la Agrupació Excursionista Talaia), és de la generació dels escaladors de bota grossa i de vestir-se farcit de capes per combatre el fred. Es va iniciar amb l’espeleologia, però l’any 1968 va començar a pujar muntanyes. No ho ha deixat mai.
Tants anys escalant donen per a molt. Acumula un munt de vivències tant en ascensions sobre roca com en expedicions d’alpinisme pur. Les recorda totes.
Quan dubta, té una bona apuntadora, la Rosa, la seva dona, també escaladora. “Amb ella i quatre companys de Terrassa escalàvem sovint a Montserrat. Anàvem amb un anorac blau de plomes. Ens deien ‘los diablos azules‘”, rememora.
Montserrat és un dels seus racons preferits per escalar a Catalunya. Ja hi anava als anys 70. “En aquella època, juntament amb dos col·legues, en Lluís Soler i en Chapi, ens anomenaven ‘los sextos’ pel grau de dificultat de les vies que assolíem. El sisè grau era el de màxima exigència aleshores”, apunta.
Precisament, a Montserrat Àngel Vedo va encunyar l’expressió ‘Sambarinait‘, tan habitual quan parles amb ell. “Va ser una al·lucinada meva. Vaig superar un pas complicat i em va sortir. L’utilitzem entre els escaladors. Si cridem i algú repeteix, vol dir que ens coneixem. És una mena de salutació”, explica.
Àngel Vedo havia començat en l’escalada de la mà d’Àlvar Archilla a les Penyes de Can Marcer, a Sant Pere de Ribes. “L’Archilla hi va muntar un campament. Vam estar tres dies i vam començar a obrir vies tot clavant claus”, recorda.
La paret de la Talaia va ser un altre de les seves escoles d’escalada. En els darrers mesos ha seguit la polèmica per la xarxa que s’hi vol posar i està content pel desenllaç. “Almenys, s’ha aconseguit que només s’instal·li la malla a una part del mur”, es congratula.
Lluny del Garraf, a banda de Montserrat, Àngel Vedo també ha gaudit de la seva passió a la Roca Regina, a Terradets, on assegura que és l’únic que ha fet totes les vies.
L’alpinisme li va deparar les experiències vitals més brutals amb expedicions diverses. “L’any 1975, aprofitant un permís de la mili, vaig anar a escalar al Naranjo de Bulnes. Allà vaig conèixer una gent de Madrid i vam començar a fer sortides plegats”, recorda.
Àngel Vedo no oblidarà mai una expedició a l’Aconcagua l’any 1980 amb l’equip del programa televisiu ‘Al filo de lo imposible’. Va patir congelacions als dos peus.
“Volíem obrir una via per la cara sud, però ens va caure una gran nevada i vam acabar atacant el cim per la cara nord, la fàcil. A dalt la temperatura era de 32 graus sota zero. Un cop al camp base i havent passat la nit vaig començar a notar les congelacions. De seguida se’m van fer ampolles”, relata.
El vilanoví va estar quasi un any de baixa. “Vaig ingressar primer a la Delfos i després a la Platon. No sabien de què anava això de les congelacions, com tractar-les. No hi havia manera que em curés. I vam buscar un cirugià plàstic. La solució va ser tallar la punta dels dits grossos dels dos peus. En un any vaig tornar a escalar”, exposa.
Pitjor ho va passar al K2 l’any 1983 també amb la gent de ‘Al filo de lo imposible’. “Vam fer l’aclimatació pertinent, però vam estar un mes parats a 5.000 metres per culpa del Monzó. A mi i a un company ens va tocar muntar el camp 4 a uns 7.000 metres. I al dia següent, vam pujar un tros. Aleshores vaig començar a notar mal a la cama esquerra. Estava tenint una tromboflebitis. Així i tot, vaig poder baixar al camp base. Em faltava l’oxigen. No hi havia metge. Em van donar una injecció per al dolor. No era el meu dia. Vaig tenir sort. Vaig acabar en un hospital tètric en una camilla que van fer amb una escala d’alumini”, explica.
Un any abans, el 1982, va estar a Alaska, al Mont Hunter. “El mal temps, vent i neu, ens va impedir escalar un cop èrem a la base de la paret. Vam haver d’estar 15 dies dins d’una cova ingerint menjar hidrofilitzat. Quan feia sol, la temperatura era d’uns 30 graus sota zero. A la glacera només s’hi arribava amb avioneta i vam haver de muntar un camp d’aterratge perquè ens recollissin de nou i poder tornar a la civilització”, testimonia.
Les seqüeles que arrossega d’aquestes aventures són llagues i una mala circulació. Així i tot, ha seguit escalant en roca. “The Nose’, a El Capitán, la coneguda formació rocosa vertical del Parc Nacional de Yosemite, es la via més maca del món”, conclou.
