Juny de 2002. El Vilanova acabava de pujar a Tercera Divisió 32 anys després. L’ascens havia quedat segellat a finals de maig amb una victòria que serà recordada per sempre al camp del Banyoles. La capital del Garraf tornava a emergir en el mapa futbolístic català. Al club se li presentava un repte majúscul: competir amb garanties a Tercera i no pecar de novell.
D’entrada, la directiva va decidir prescindir del tècnic de l’ascens, Josep Alonso. En el càsting per triar entrenador l’escollit va ser el maresmenc Manel Moya, que va arribar procedent de l’Esport Badaloní, també de Tercera, amb l’etiqueta de ser un míster ofensiu i amb gust pel bon futbol.
El president Ramon Centaño i els directius Jaume Amell i Antoni Domènech li van donar la benvinguda davant la premsa en la presentació oficial, l’acte que va donar el tret de sortida a la temporada.
“En un equip que acabava de pujar i en dinàmica positiva, canviar de tècnic era arriscat per la junta”, admet Moya. “Quan em van trucar, a penes coneixia res del club. No sabia ni on era el camp”, reconeix. Vaig parlar amb Centaño i vaig venir a Vilanova a sopar. Ells tenien molt d’interès a contractar-me, em va agradar allò que em van proposar i ens vam entendre”, recorda.
L’afició i la ciutat tenien ganes de futbol, de bon futbol. El vell Municipal es preparava per acollir altre cop partits de Tercera. L’última experiència del Vilanova a la categoria es remuntava a la campanya 1969/1970.
Amb el míster lligat, havien d’arribar reforços, i una setmana després de la presentació de Moya, el club va obrir les portes als quatre primers fitxatges: l’experimentat mitjapunta Puado, amb passat a Primera Divisió amb Osasuna; els centrecampistes Maceda i Juanje, i el porter Sergio Granados. L’argentí Ricardo Mendoza, la mà dreta de l’entrenador, l’home que va fer les tasques de preparador físic, també es va incorporar aleshores.
“No va ser fàcil firmar jugadors, però a poc a poc vam anar fent l’equip”, rememora Moya. “Puado i Juanje eren com dos fills meus. Els coneixia d’haver-los tingut al Vilassar. Allò també era un repte per a ells. Van apostar pel projecte. I no només ells dos. Tots els jugadors que vaig portar sabia que estarien compromesos”, continua.
Juanje va arribar procedent del Guíxols, on no va tenir un bon any. A Vilanova va recuperar la seva millor versió i es va convertir en el cervell de l’equip. “Aquí vaig viure els millors anys de la meva carrera a Tercera pel futbol que vam practicar, per l’afició i pels resultats obtinguts. Vam fer un gran vestidor, dels millors on he estat”, assegura Juanje.
“Recordo que quan em van presentar vaig parlar de playoff i el míster em va dir que m’havia passat una mica, que li havia posat massa pressió”, rememora somrient l’esquerra de seda d’aquell Vilanova, la brúixola de l’equip. No es va equivocar, però per aquelles dates era impensable que el conjunt blau cel, com vestia aleshores, pogués jugar la fase d’ascens a Segona B.
Juanje és un tipus alegre, dels que fan grup, i si era feliç, feia rutllar els equips on jugava. El Vilanova se’n va aprofitar. Maceda va ser el seu millor escorta. Menys vistós que ell, el tenia al costat per fer la feina fosca sense ser el prototipus de pivot defensiu. Un gran encert de Moya.
Els següents a arribar van ser Javi González i Víctor Duran. Venien del Reus i de la Gramenet B, respectivament. Tots dos també van rendir a gran nivell al vell Municipal.
Javi González es va convertir en l’amo de la banda dreta, amb una capacitat brutal de devorar quilòmetres, d’atacar i de defensar a la vegada. Víctor Duran va ser un descobriment en defensa. Només tenia 22 anys, però va erigir-se en un baluard a la rereguarda fins que va patir una lesió de menisc. Va tenir dos socis també de moltes garanties a l’eix de la defensa: Dani Gimeno i Valldosera, la rauxa i el seny.
Les renovacions de Triguero, Valldosera, Dani Gimeno, Massana, Sabrià, Fede, Luismi, Arjona i Juanjo Ortiz havien dotat l’equip d’un grup de jugadors de casa de gran valor. Gran part de l’èxit d’aquell equip va radicar en la combinació entre els futbolistes de Vilanova i els que venien de fora.
Moisés, un 9 pur; Jordi Cantano, un jove migcampista procedent de l’Esport Badaloní; l’andalús Iván Salas i el lateral Alfonso, un altre ex-Vilassar, van completar la plantilla abans que comencés la Lliga.
La cirereta al pastís va ser David Ávila, fitxat amb el campionat començat. “Tenir-lo va ser com un regal. Ens va anar de meravella. Ens va aportar gol i talent. Va fer un ‘temporadon’“, afirma Moya.
El davanter venia de jugar a Segona B amb el Benidorm i va rebutjar altres ofertes per vestir-se de blau cel. Va debutar en la quarta jornada. “Recordo que ho tenia molt avançat amb un equip d’Albacete, però en saber de l’interès del Vilanova vaig venir cap aquí”, explica David Ávila. “Jo venia per negociar, però em vaig trobar que ja tenien a punt la presentació. Total, que vaig acordar les condicions en 10 minuts amb Centaño, just abans d’asseure’m davant dels mitjans de comunicació”, rememora el 10 d’aquell equip.
David Ávila vivia aleshores al Vendrell i no sabia res del club, però s’hi va adaptar de meravella i va ser determinant en aquella temporada amb 20 gols a la Lliga, xifra que va convertir-lo en el màxim realitzador de l’equip. Va formar una davantera molt productiva, juntament, amb Triguero, Luismi, Moisés i Puado, dotat d’una gran arribada des de darrere.
Aquell Vilanova va fer-se a foc lent. Centaño, la seva junta i Moya havien sabut reunir una plantilla compensada i amb potencial, però l’equip necessitava assimilar els mecanismes que buscava el míster i posar-los en escena sobre un terreny de joc de terra, el del vell Municipal. “Tot i no ser de gespa, era un camp molt ben cuidat, molt pla. I ens hi vam saber adaptar”, apunta l’entrenador.
Els rivals de pretemporada del Vilanova no van ser molt forts i això va generar certs dubtes a Moya, però l’equip es va plantar al primer partit de Lliga, al camp de l’Europa, molt il·lusionat. “Si fem les coses bé, donarem tardes de glòria, si no, patirem”, es va atrevir a vaticinar l’entrenador en les hores prèvies al debut. L’inici de la temporada dels blaus va estar marcada per la ‘X’, ja que va firmar set empats en les primeres vuit jornades.
En el següent capítol
Del laberint de l’empat a les primeres victòries
