El Vilanova va fer efectiu el retorn a Tercera l’1 de setembre de 2002 al Nou Sardenya, un dels camps més bonics de la categoria. L’esperava l’Europa, tot un històric. L’1-1 final va ser el primer dels set empats que l’equip de Manel Moya va signar en les primeres vuit jornades del campionat.
Puado, a passada de Javi González, va marcar el gol del Vilanova aquell matí a la capital catalana, on es va desplaçar una nodrida representació de seguidors blaus. ‘Mundo Deportivo’ destacava en la crònica de l’endemà que l’equip de la capital del Garraf havia jugat de tu a tu contra l’Europa.
Juanje, lesionat, no va poder començar la Lliga, un contratemps important per a l’equip. De fet, no va poder estrenar-se fins a la cinquena jornada. David Ávila havia arribat amb el campionat començat i va debutar en el quart partit.
Set dies després de l’estrena al camp de l’Europa, el Vilanova va pagar dues concessions defensives amb la primera derrota del curs: 1-2 contra el Tortosa.
Puado va tornar a marcar per als blaus, però l’equip ebrenc va capgirar el marcador per endur-se els tres punts de la capital del Garraf. Moya havia apostat per ajuntar Víctor Duran, Dani Gimeno i Valldosera en defensa, una fórmula que repetiria en d’altres partits, sobretot a casa, encara que el sistema que es va consolidar va ser un 4-2-3-1. Aquella derrota va ser una mena lliçó magistral del que significava el salt de categoria i l’ingrés a Tercera.
“Teníem moltes cares noves i no va ser fàcil acomodar-nos al camp de terra”, assenyala el tècnic Manel Moya. “Ens va costar arrencar perquè hi havia molts jugadors nous i calia conèixer-nos i assimilar allò que volia el míster. També vam haver d’adaptar-nos al camp de terra, una superfície sobre la qual no estàvem acostumats a jugar molts dels fitxatges que vam arribar”, abunda Víctor Duran rememorant aquell principi de Lliga.
“El club feia 32 anys que jugava en categories regionals i competir a Tercera no era senzill. Això ho vam notar en les primeres jornades”, manifesta Triguero, segon màxim realitzador de l’equip aquella temporada. “Hi havia moltes ganes de jugar a Tercera. Ara bé, calia un procés d’adaptació a la categoria i conjuntar l’equip. Es podia esperar un inici amb certs dubtes, però al vestidor percebíem que allò havia de funcionar”, afirma Valldosera.
L’excapità blau va ser el central menys utilitzat en aquell principi de Lliga. “El míster havia portat Víctor Duran i coneixia més a Gimeno que a mi i era lògic que, d’entrada, comptés més amb ells. Jo sabia que havia de treballar per tenir minuts. La competència va ser molt bona per a l’equip”, apunta Valldosera. “Els tres centrals ens complementàvem bé. Podia jugar qualsevol. No podíem abaixar la guàrdia si volíem jugar”, coincideix Dani Gimeno.
El Vilanova va entrar en el laberint de l’empat a partir de la tercera jornada, quan va encadenar sis partits firmant taules: contra el Vilassar (1-1), el Prat (1-1) i la Gramenet B (1-1) fora de casa i davant del Tàrrega (2-2), del Balaguer (1-1) i del Barça C (1-1) a l’antic Municipal. Aquella dinàmica empatadora va dur l’equip blau a la zona de descens en la vuitena jornada.
“Tot i que no acabàvem d’arrencar, la ciutat estava engrescada amb l’equip i sentíem el suport de l’afició. A més, dins del vestidor no teníem males sensacions”, recorda Triguero. “No guanyàvem per situacions puntuals”, afegeix Dani Gimeno. “Malgrat no guanyar, havíem fet bons partits i sabíem que tard o d’hora arribarien les victòries”, continua Víctor Duran. “No jugàvem malament, però no guanyàvem i un dia li vaig preguntar al míster si estava preocupat. Em va dir que no, ja que creàvem ocasions”, explica Juanje. “No es veia un equip de playoff en aquelles dates, però tampoc no era lògic no guanyar partits”, pronuncia David Ávila.
La primera victòria del Vilanova en el retorn a Tercera va arribar en la novena jornada. Els blaus, tercers per la cua amb set punts, rebien el Premià, cuer amb sis. Va ser un duel d’equips necessitats que el Vilanova es va endur amb un contundent 4-1. Víctor Duran (2), Moisés i Triguero es van repartir els quatre gols del Vilanova, que va guanyar amb un joc convincent.
L’equip s’havia tret un pes de sobre i una setmana després va sumar el segon triomf consecutiu amb un 0-3 al camp del Castelldefels. Van marcar Puado, David Ávila i Triguero. De nou, va jugar bé el Vilanova i es confirmaven les sensacions que el grup tenia dins del vestidor.
“Aquelles dues victòries van fer que comencéssim a treure el cap per la zona mitjana de la taula. La junta, amb Centaño, Amell i Domènech al capdavant, sense oblidar Lluís Soler, que sempre estava per ajudar l’equip, havia encertat fitxant Moya, un tècnic avançat per a la Tercera Divisió d’aquell moment. El vestidor era una pinya. La cohesió entre els veterans i els joves era total. Era qüestió de temps aconseguir bons resultats”, insisteix Triguero.
Després de 10 partits el Vilanova transitava onzè, a cinc punts del playoff i cinc punts per sobre de la zona de descens. L’equip ja havia demostrat del que era capaç, però fins a les vacances nadalenques va seguir madurant amb quatre empats més –Palafrugell (1-1), Peralada (3-3), Manresa (2-2) i Granollers (1-1)–, dos triomfs– Guíxols (2-0) i Manlleu (4-1)– i dues derrotes –Sant Andreu (0-1) i Badalona (4-1)–.
En la jornada 14, a Manresa, Moya havia canviat l’inquilí de la porteria tot donant la titularitat a Massana en perjudici de Sergio Granados. El noi de Les Gunyoles ja no va deixar d’ocupar els tres pals fins al final de la temporada per convertir-se també en una de les peces clau d’aquell l’equip.
Per Nadal, el Vilanova era dotzè i en el primer compromís de 2003 va empatar a un a l’antic Municipal contra el líder Girona. Va ser un partidàs com a regal de reis, com va titular el ‘Diari de Vilanova’, una mena d’avanç de les exhibicions que l’equip va oferir en la segona volta.
En el capítol següent
Una segona volta per a la història
