Segueix-nos

Sèrie: El primer playoff del Vilanova

Capítol 3: Una segona volta per a la història

El Vilanova entra al playoff amb 13 victòries en 19 partits

Puado, Luismi, Valldosera, David Ávila i Alfonso, al camp del Palafrugell // M. VALL

Gener de 2003. El Vilanova afrontava la segona volta de la Lliga del retorn a Tercera havent madurat a la categoria. Massana ja era l’amo i senyor de la porteria. Els grans equips requereixen un gran porter. Aquest rol va assumir-lo el noi de Les Gunyoles.

“Tenia l’esperança d’entrar, tard o d’hora, en l’onze i sabia que quan m’arribés l’oportunitat l’havia d’aprofitar. Recordo el dia del debut a Manresa, amb pluja. Vam empatar. Venia del molt de temps sense jugar per una lesió al genoll, però em vaig trobar bé”, rememora Massana.

El club i Moya van veure clar que ja ningú trauria l”1′ al penedesenc. El gran damnificat va ser Sergio Granados, a qui se li va donar la baixa. La seva plaça la va ocupar un jove Mario León, porter vilanoví que aleshores tenia 19 anys. En el mercat d’hivern també va arribar el mitjapunta Òscar Font, que ja havia estat al club en una etapa anterior.


Massana, firmant autògrafs a joves seguidors del Vilanova // CASAS

En el primer partit de la segona volta el Vilanova va passar per sobre de l’Europa (3-1) en una gèlida tarda a l’antic Municipal. Luismi i Triguero van apadrinar aquella victòria fent parar boja la defensa del conjunt gracienc.

Aquell triomf va ser el primer dels 13 que firmaria el Vilanova en tota la segona volta. Amb 42 punts de 57 possibles i sense conèixer la derrota a casa, els blaus van ser el millor conjunt de la segona part de la competició. “Vam fer del Municipal un fortí jugant bé a futbol”, corrobora Massana.

Després de guanyar l’Europa, el Vilanova va encadenar dos empats (Tortosa i Vilassar) abans de sumar tres triomfs seguits: 0-1 a Tàrrega, 3-1 contra el Prat i 0-1 a Balaguer. “Sabíem que quan arribessin els bons resultats, seria difícil parar-nos. Sempre donàvem la cara. Algun dia havíem d’explotar”, indica Javi González, lateral dret d’aquell equip.


David Ávila, el màxim golejador d’aquell equip // M. VALL

David Ávila marcava diferències, Juanje brillava en la distribució i Triguero atacava l’espai com ningú. “Jo sabia que si enviava la pilota a l’esquena de la defensa per la banda esquerra, allà estaria Triguero”, diu Juanje, a qui Javi González dóna un paper cabdal en el bon rotllo del vestidor. “Era un espectacle dins i fora del camp. Mai no havia vist riure tant Manel Moya com quan Juanje feia broma. El coneixia i sabia com treure-li una riallada”, recorda.

El Vilanova havia començat la segona volta dotzè i després d’aquelles tres victòries era setè. El públic del Municipal estava entusiasmat i l’equip destil·lava confiança. “Mentalment vam enfortir-nos. L’equip se sentia sòlid. Havíem crescut molt”, apunta Javi González.

“Tots vam treure el millor de cadascú. Érem un equip molt complet. Tots aportàvem solucions, juguéssim o no d’inici”, abunda Luismi, l’etern 9 blau, un home d’àrea pur. Cada temporada se li buscava competència, però sempre acabava jugant. Entre ell i Moisés van fer les tasques de davanter centre, amb més participació del vilanoví.

El Barça C va trencar la ratxa del Vilanova al Miniestadi, però la resposta dels blaus sis dies després va ser un 5-1 contra la Gramenet B. Triguero va fer un golàs aquella tarda amb una mitja volea espectacular. “El joc i les bones sensacions de la primera volta es van convertir en victòries en la segona. Generàvem moltes ocasions. Teníem molta pólvora a dalt”, remarca l’11 d’aquell Vilanova. Quatre dels jugadors d’aquell equip van acabar la Lliga amb 10 o més gols: David Ávila (20), Triguero (14), Puado (12) i Luismi (10).


L’onze del Vilanova al Miniestadi // M.VALL

Una derrota la setmana següent al camp del Premià, que era el cuer, va ser el darrer pas en fals de la temporada del Vilanova, que en les tres jornades posteriors va encadenar tres triomfs més: 4-2 contra Castelldefels, 1-4 davant el Palafrugell i 3-2 enfront del Peralada.

La golejada al camp del Palafrugell va ser el millor partit del curs. Luismi havia fet un hat-trick contra el Castelldefels i va repetir amb tres dianes més contra l’equip del Baix Empordà, que dirigia Domènec Torrent, l’ara entrenador del Flamengo després d’haver estat molts anys ajudant de Pep Guardiola.

“Aquell dia vaig veure que teníem serioses opcions de jugar el playoff. El Palafrugell era un rival directe. Obria la zona de playoff i tenia vuit punts més que nosaltres, però vam golejar-lo amb una exhibició. Ells van quedar molt tocats i nosaltres, enfortits. Els automatismes estaven assimilats. Sabíem a què jugàvem. Estàvem convençuts de tot allò que fèiem”, afirma Manel Moya.

David Ávila va continuar fent de les seves amb dos gols en el 3-2 contra el Peralada d’un Vilanova molt efectiu. I al cap de set dies, els blaus van arrencar un 0-0 del Narcís Sala amb un Massana colossal. L’equip va demostrar que també sabia patir si el collaven.

“Fèiem un futbol alegre, però també vam madurar i vam saber defensar-nos quan calia. Ens vam guanyar el respecte de tots els equips”, destaca Triguero. La pitjor notícia d’aquell partit va ser la lesió al genoll de Víctor Duran, que ja no tornaria a jugar en tota la temporada. Moya es quedava sense el central que més havia utilitzat, però l’equip no se’n va ressentir per les bones prestacions que van continuar oferint Valldosera i Dani Gimeno.


L’ambient a l’antic Municipal va ser brutal // CASAS

El Vilanova va fer bo el laboriós empat al camp del Sant Andreu amb un 4-0 sobre el Manresa que va situar-lo per primer cop en posicions de playoff com a quart classificat. Faltaven cinc jornades per al final de la Lliga. Els blaus estaven llançats i van repetir victòries contra el Guíxols (2-4), el Granollers (3-2) i el Manlleu (1-2). En aquests tres partits l’equip va començar perdent i va acabar guanyant.

“Teníem capacitat de reacció perquè creiem en nosaltres. Al vestidor anàvem tots a l’una. Si fèiem un sopar, no fallava ningú. I això es transmetia dins del camp”, rememora Dani Gimeno. “Quan vam entrar en ratxa sempre pensàvem en positiu. Creiem en nosaltres”, coincideix Massana. “Podíem començar perdent, però sabíem que tindríem ocasions i que arribarien els gols. Tot plegat es percebia en els entrenaments, dins del vestidor i en l’ambient al Municipal” constata Luismi.


Luismi pugna amb un jugador del Manresa //CASAS

Entre David Ávila i Triguero, amb dos gols cadascú, havien liquidat el Guíxols; dues dianes més de David Ávila i una de Puado havien tirat per terra els plans del Granollers, i Puado havia repetit per partida doble a Manlleu. El Vilanova tenia el playoff a l’abast. Només havia de sumar dos punts en les dues últimes jornades, però l’esperaven els dos millors equips del campionat, el Badalona i el Girona

L’afició bullia a l’espera de rebre el Badalona, ja amb el títol de Lliga a la butxaca, en la penúltima jornada. Era l’11 de maig de 2003. El Vilanova estava conscienciat a rematar la feina. Va fer el passadís de campió al quadre escapulat en un acte de camaraderia que res va tenir a veure amb el desenvolupament del matx. “Amb Calderé, un tècnic guanyador a la banqueta, el Badalona no ens va regalar res. El públic ens va ajudar molt. La il·lusió ens va empènyer”, assegura Moya.


Les celebracions del Vilanova per haver entrat en el playoff // M.VALL

Li va tocar picar pedra al Vilanova. L’èxtasi es va apoderar del Municipal al minut 92 amb l’únic gol del partit, obra de Moisés, que havia entrat en la segona meitat. “Quan el vaig treure em va dir que faria el gol que ens ficaria en el playoff“, revela Moya.

Dani Gimeno, incorporat a l’atac, va abaixar una pilota que va caure a plom al límit de l’àrea, es va vestir de davanter per tirar un túnel al seu marcador i va ser desequilibrat abans que el cuir sortís rebotat cap a Moisés, que va embocar a la xarxa amb una doble rematada. El Municipal, ple fins a la bandera, va embogir.

“Al principi de la Lliga, jugar el playoff era impensable, però vam completar una segona volta espectacular i ho vam merèixer”, afirma Luismi. “Vam assolir una fita irreal al principi de la temporada”, ratifica Moya.

El Vilanova havia fet història classificant-se per primer cop en la història per jugar el playoff d’ascens a Segona B. Les cinc victòries seguides que va obtenir en el tram decisiu de la Lliga van tenir la justa recompensa de poder passejar el nom de la ciutat per la geografia estatal. L’acompanyarien tres històrics com el Badalona, el Girona i el Sant Andreu, quasi res.

En el capítol següent
L’afició vibra amb un playoff inoblidable

 

Periodista. Director d'elPrimer.cat. Twitter: @gmch08

! comentari

! comentari

Deixa'ns el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Més a Sèrie: El primer playoff del Vilanova