La vilanovina Luri Sorroche va ser guardonada la temporada passada per la Federació Catalana de Futbol per ser una de les dues úniques dones que entrenaven un equip amateur masculí. L’oportunitat se la va donar el Moja, que militava a Tercera Catalana, i va conduir-lo fins a l’ascens. Aquest curs Luri Sorroche repeteix com a tècnica del conjunt penedesenc, rival del Sitges, del Cubelles i de l’Olivella al sugbrup 3A de Segona Catalana. Aquesta vilanovina de 30 anys és una dona ambiciosa. Adora el futbol i s’ha format per arribar a l’àmbit professional. Té el títol UEFA Pro, que li permetria entrenar en els nivells més alts. Ara, de moment, li toca està allunyada de les banquetes per la prolongada aturada en les competicions no professionals a Catalunya a causa de la crisi del coronavirus.
–Com es gestionen aquests parèntesis en l’activitat en un equip amateur? Les noves restriccions us porten a 15 dies més sense jugar i, a més, sense poder entrenar.
–És molt complicat, ja que, com dius, no ens podem ni exercitar al camp. El que fem nosaltres per intentar mantenir, almenys, un bon to físic, és treballar ‘on-line’. Quedem els dies que tocava entrenament i dirigeixo sessions preparatòries que els jugadors segueixen des de casa.
–Creus que tornareu a jugar el cap de setmana del 14 i 15 de novembre?
–Ho dubto. A més, tornar a arrencar sense haver trepitjat el camp en 15 dies no seria el més adhient. Crec que es va avançant per quinzenes per no espantar. Les xifres no milloren. A Anglaterra ja estan de confinament fins al desembre. Haurem de tenir paciència. Ja sabíem que seria una temporada estranya. La salut és prioritària. Així que no queda una altra que fer cas de les autoritats.
–El Sitges és el rival a batre.
–Sí, l’any passat ja portaven uns bons números i aquesta temporada mantenen jugadors de molta qualitat i tenen fet el bloc. A partir d’aquí, sabem que tots els partits s’han de jugar. I més a la Segona Catalana, on poden passar moltes coses.
–En la primera jornada vau arrencar un punt del Municipal Aiguadolç.
–Sí. Va ser un bon partit. Nosaltres vam estar millor en la segona meitat. Ens va penalitzar l’error que vam cometre als 10 segons de partit, però vam donar la cara.
–Què va significar per a tu rebre un guardó de la Federació Catalana per ser una de les dues úniques dones al capdavant d’un equip masculí amateur?
–La veritat és que vaig estar molt agraïda per aquell reconeixement. És una manera de ver visible quelcom que no és normal avui. Espero que pugui incentivar a altres dones a intentar-ho.
–Heu obert una porta.
–Sí, exacte.
–A més, primer any i ascens amb el Moja.
–Sí. El Moja feia molts anys que aspirava a l’ascens. Agafar les regnes de l’equip, amb jugadors de molta qualitat, i aconseguir l’objectiu va ser molt bonic.
–Cal donar valor a l’aposta del Moja, que va triar-te a tu i no a un entrenador.
–Doncs, sí. Haig de dir que vaig tenir ofertes d’altres equips de la mateixa categoria aquí a la comarca i al final, després de pensar-m’ho molt, em vaig decantar pel Moja. De totes maneres, també vull aprofitar per donar les gràcies als altres clubs que volien apostar per mi.
–Era el teu primer any dirigint un equip masculí amateur? Et vas sentir observada mentre donaves instruccions des de la banqueta?
–No, sincerament, no. Els entrenadors de la resta d’equips de Tercera Catalana eren amics meus i companys, ja que amb molts havia coincidit en el futbol base o en altres àmbits. Em vaig sentir molt a gust, com qualsevol entrenador.
–Quin és el teu objectiu com a entrenadora?
–Doncs, arribar al futbol professional. Em faria molta il·lusió i estic preparada per fer-ho.
–Si et donessin a triar entre entrenar a la Liga Santander o a la Primera Iberdrola, que escolliries?
–Depèn del projecte… A veure, arribar a la Lliga Santander seria brutal per tot allò que he lluitat fins ara. I entrenar a la Primera Iberdrola també m’ompliria, ja que també és futbol professional.
–Algun cop havies comentat que prefereixes entrenar equips masculins que femenins.
–Vejam, jo sempre he dit que em sento molt còmode en el futbol masculí. Això no impedeix que si hi ha un projecte professional en el futbol femení, també el vegi amb bons ulls. La meva aspiració és anar més enllà del futbol amateur.
–Se’t veu una dona amb caràcter. Com et van rebre al vestidor del Moja?
–Em van rebre d’una manera molt natural. Alguns jugadors ja els coneixia i també vaig trobar-me cares noves, però m’ho van posar molt fàcil. Em van tractar, suposo, com a la resta de místers que han tingut. No vaig tenir cap trava. El grup sempre m’ha donat suport, com la junta. Per a mi és normal poder entrenar un equip de nois. El que no ho és tant, són les oportunitats que se’m puguin donar. Aconseguir el respecte d’una plantilla i poder exercir de líder, respon als coneixements que tens i a la capacitat de guiar un vestidor i no pas al fet de ser home o dona. Sembla molt retrògrad parlar d’això, però si mirem qui hi ha a les banquetes, encara queda camí per fer.
–Com t’agrada que juguin els teus equips?
–Depèn dels tipus de jugadors que tingui. Em pot agradar més o menys jugar d’una manera o una altra, però m’adapto a les característiques del grup. Si pogués triar, m’encaixaria el joc ofensiu dominant, però tampoc no em desagrada el contraatac a partir d’una bona defensa. Al final, com a entrenadora, m’haig d’adaptar als jugadors de què disposo per treure’ls el màxim rendiment.
–El futbol femení està en auge. També és una gran notícia.
–I tant. En això, els mitjans de comunicació jugueu un paper molt important. Amb la televisió, per exemple, el futbol femení arriba a la societat i ja hem vist camps plens com el Wanda Metropolitano en un Atlético-Barça. Això m’alegra moltíssim. Tant de bo no pari de créixer.
