El sitgetà Jon Bakero (5/11/1996), fill de José Mari Bakero, excapità del Barça, va decidir fa sis anys fer les Amériques. Aleshores jugava a la Blanca Subur i se’n va anar a provar fortuna al futbol dels Estats Units. “Era el meu segon any com a juvenil”, recorda “i va sorgir la possibilitat d’estudiar i jugar a futbol, al mateix temps, als Estats Units. Em va atraure el fet de perfeccionar l’anglès i créixer en un altre país. Això sí, no coneixia pràcticament res. Ni de les universitats ni del futbol que s’hi jugava”.
L’aventura no va començar gens malament per a Bakero. En el seu aterratge va arribar i moldre. Va seduir tothom sent campió de Lliga i de Copa amb la Wake Forest University (Winston-Salem, Carolina del Nord). Els seus números van ser prometedors: 16 gols i 14 assistències en la darrera temporada. “El mèrit no va ser únicament meu. L’etapa universitària a Wake Forest va ser espectacular, vaig ser molt feliç i en guardo un molt bon record. Per això mai no m’oblido de donar les gràcies al meu entrenador, Bobby Muss, i a la meva família. Aterrar a un país nou, sent tan jove no és gens fàcil, però a Winston-Salem em vaig sentir com a casa. Com a colofó, vaig ser distingit com a millor futbolista universitari, fa tres anys”, comenta el jugador sitgetà.
[su_quote]Aquí no hi ha la cultura futbolística d’Europa. Als Estats Units em coneixen més per Jon que per ser fill d’en Bakero[/su_quote]
Aquella distinció va obrir-li les portes de la Major League Soccer (MLS) amb un contracte professional amb els Chicago Fire i, posteriorment, amb el Toronto FC, però només va jugar set partits com a professional en el futbol d’elit dels Estats Units. “Sincerament”, confessa “crec que no estava preparat per afrontar un salt com aquell. El que necessitava era foguejar-me com a jugador. No oblidem que venia de jugar a la lliga universitària i que l’MLS és una categoria molt competitiva i gens fàcil per a un jugador tan jove com jo. És cert que es van generar moltes expectatives i que el repte era molt llaminer, però les lesions i el fet de canviar de Chicago a Toronto tampoc em va ajudar a trobar l’equilibri necessari”. Tanmateix, es mostra agraït amb l’oportunitat que va tenir, “perquè quan jugava a la Blanca Subur mai no hagués somiat fer-ho a l’MLS“.
Després de tastar l’elit, Bakero va baixar un esglaó i va fitxar pel Phoenix Rising FC (Arizona), de la United Soccer League (USL), la Segona Divisió del país. No se n’ha penedit. Allà s’ha tornat a veure la seva millor versió als terrenys de joc, on va liderar el seu nou equip a obtenir el títol de la fase regular de conferència, el curs passat. “Mentre era a Toronto, vaig ser jo qui vaig decidir fer el pas d’incorporar-me a Phoenix tenint en compte que la meva prioritat és jugar, tenir minuts i seguir creixent. La temporada passada va ser molt bona. Vam sumar 20 partits sense perdre, establint un nou rècord d’imbatibilitat a l’USL, i vam arribar fins als quarts de final dels playoff pel títol de lliga”, explica.
Ara Bakero té el repte de tornar a fer el salt a l’MLS: “No tinc cap espina clavada sinó tot el contrari. Tot el que vaig viure només em dóna més empenta per tornar-ho a intentar. En el món del futbol pot passar de tot. El meu objectiu continua sent jugar a la màxima categoria possible. Tinc la il·lusió de tornar a jugar a l’MLS o tornar a Europa quan s’acabi el meu contracte a Phoenix a finals de 2021. Però ara només penso en el present i la meva prioritat és acabar aquesta temporada atípica de la millor manera possible i seguir gaudint del futbol amb el meu equip i els meus companys”.
Als Estats Units, Bakero ha trobat estabilitat. “Degut a la feina del meu pare hem viatjat moltíssim i he viscut a Polònia, Donosti o València. Això fa que no tinguis la continuïtat necessària en molts aspectes. Sis anys seguits als Estats Units han estat determinants en la meva formació, tant acadèmica com esportiva. Aquí tot és diferent. Tot està fet perquè rendeixis al mateix nivell”, assegura.
A Nord-amèrica coneixen poc el seu pare, excapità del mític Dream Team de Johan Cruyff. “Aquí no hi ha la cultura futbolística d’Europa. Als Estats Units em coneixen més per Jon que per ser fill d’en Bakero“, confessa. De futbol, en parla amb el seu progenitor i es deixa aconsellar, però “ell sempre m’ha donat l’espai necessari perquè jo sigui responsable de les meves decisions perquè, al cap i a la fi, és la meva vida”.
[su_quote]L”Americano’ era com un tiet per mi, un bon amic meu i de la família. Puc dir que gràcies a ell ara em puc dedicar al futbol professionalment[/su_quote]
A Bakero li ha tocat viure el confinament a país de les barres i de les estrelles, tot i que ha tingut un ull posat a Sitges: “El confinament a Arizona no ha estat com a Catalunya. Hem pogut sortir a passejar pel carrer tenint en compte que les distàncies són més grans. Tot i que visc sol, la majoria de jugadors de l’equip estem establerts en el mateix edifici i, més o menys, hem pogut veure’ns tots plegats. He estat més pendent de la família a Sitges i hem tingut més temps que mai per poder parlar i estar al corrent de tot”.
I de Sitges a Bakero li va arribar la mala notícia de la mort de Josep Pascual, l‘‘Americano‘, gran amic del seu pare, establert a la vila des de 1993. “Sempre l’he estimat molt. Era com un tiet per mi, un bon amic meu i de la meva família. Va ser el meu primer entrenador a la Blanca Subur. Des del primer dia va confiar en mi i puc dir que gràcies a ell ara em puc dedicar al futbol professionalment. És una persona que ha aportat moltíssim, no només al futbol del Garraf, sinó al futbol base català i que deixa una empremta inesborrable. Mai no li podré agrair tot el que ha fet per mi i la seva mort l’he sentida molt des de la distància”, afirma.
Bakero es prepara per tornar a la competició dissabte que ve amb el Phoenix Rising. S’enfrontarà al filial de Los Ángeles Galaxy en l’inici d’una temporada atípica per la crisi del coronavirus. “La competició té un nou format, amb només 16 partits i sense enfrontar-nos davant d’equips que ens obligui a viatjar en avió”, explica. El seu particular compte enrere per tornar a jugar, s’acaba.
