Manel Rodríguez ha posat el punt final a la cinquena etapa com a entrenador del Sitges. Al Municipal d’Aiguadolç va començar una dilatada trajectòria com a entrenador en la temporada 1994/1995. Ara, 27 anys més tard, deixa la que considera casa seva per dirigir el Moja en la seva vint-i-vuitena campanya com a míster.
“Sóc de Sitges i sempre seré del Sitges estigui o no dins del club, tot i que si m’hi enfronto, aniré a guanyar. Tinc una sensació similar amb el Vilafranca”, afirma.
El tècnic deixa el club de la seva vida després de dues temporades marcades per la pandèmia. “Les sensacions d’aquests dos anys han estat una mica frustrants, però no me’n vaig amb una sensació de frustració. Al final hem fet tot el que hem pogut per passar-ho el millor possible”, comenta.
Sigui com sigui, la crisi de la Covid ha tirat per terra les aspiracions de pujar a Primera Catalana del Sitges, que havia apostat per plantilles per buscar el salt de categoria amb Manel Rodríguez al capdavant.
Després d’aquests dos darrers cursos desgastadors, tant Ángel Calvo, director esportiu del Sitges, com el mateix míster, han cregut que el millor és que se separin els seus camins. Duien treballant plegats quatre anys, ja que van començar el projecte a la Joventut Ribetana. Tots dos ja havien coincidit al Vilanova, quan Calvo n’era el president.
Segons Manel Rodríguez, “parlant amb l’Ángel vam pensar que un canvi era bo per a tots. Portava quatre temporades amb aquests jugadors entre la ‘Juve‘ i el Sitges i venim de dos cursos durs per la pandèmia. Ho vam parlar i al final ens vam decantar per aquesta opció, encara que també ens haguéssim pogut decantar per l’altra i que jo continués”.
“Renovar il·lusions també va bé per encetar nous projectes, ja que s’havia de remodelar força la plantilla. Molts jugadors plegaven. Ha estat una marxa molt natural. Me’n vaig molt content amb la feina feta. Havíem fet un grup molt unit. Vam ascendir amb la ‘Juve‘ i anàvem pel bon camí amb el Sitges fins que va esclatar la pandèmia”, continua.
Manel Rodríguez ha passat més de mitja vida al Sitges. “Em quedo amb el que tinc. Molts amics i moltes experiències. Persones que des de la meva etapa de jugador encara hi són com el Mata, l’Ernest o el Dani Pujol… I no segueixo perquè me’n deixaria molts”, apunta.
Una lesió a l’espatlla va obligar-lo a deixar el futbol en actiu amb 27 anys. Aleshores ja jugava al Sitges. Era porter. Havia passat per la Blanca Subur, pel Sabadell (debut a Segona A), pel Vilafranca, per la Bisbalenca i pel Castelldefels.
Un cop va penjar els guants no va trigar a fer-se càrrec del conjunt d’Aiguadolç. Era la temporada 1994/1995. El Sitges militava a Segona Regional i va fregar l’ascens en una promoció contra el Tibidabo Torre Romeu de Sabadell. “En l’anada vam empatar (1-1) a casa. En la tornada vam perdre per 3-1. En aquell camp hi havia 5.000 persones”, recorda.
El premi de l’ascens va tenir-lo en la campanya següent després d’un frec a frec amb el Vilanova. “Vam ser campions amb jugadors com Gonzálvez, Tate, Furró, Ernest Serra, Jordi Serra, Rafa Porras, Bofill, David Martínez… Teníem un equip molt compensat i treballador”, destaca.
Aquelles dues experiències van ser només l’inici d’una llarguíssima carrera a les banquetes que també l’ha dut al Calafell, al Vilafranca, i al Vilanova.
El seu pas per la capital del Garraf va ser discret. Van ser dues campanyes (2013/2014 i 2014/2015) a Primera Catalana. En canvi, a Vilafranca va deixar empremta. Hi va començar com a ajudant de Lluís Aloy, un referent, a Tercera Divisió en la temporada 1997/1998. I va fer-se càrrec de l’equip en tres cursos seguits a Primera Catalana: 1999/2000, 2000/2001 i 2001/2002.
Més endavant va repetir al degà penedesenc tres temporades més (2004/2005, 2005/2006 i 2006/2007) amb l’ascens a Primera Catalana del curs 2004/2005. Va ser l’any del Centenari del Vilafranca. Per celebrar l’efemèride, el quadre penedesenc va enfrontar-se al Barça de Rijkaard en un amistós estiuenc.
“Aquell dia, Eto’o va debutar com a blaugrana. Em van citar al vestidor i em van demanar que no anéssim durs, però els vaig dir que si no hi posàvem tot de la nostra part, corríem perill de sortir golejats. Al final Rijkaard va dir que no ens arronséssim, que féssim el que creguéssim. Vam perdre 0-6″, rememora Manel Rodríguez. És el tercer entrenador del Vilafranca amb més partits, per darrere d’Iván Moreno i de Lluís Aloy.
Al Sitges n’ha viscut de tots colors com a entrenador. Ha fet d’apagafocs i ha liderat projectes. L’últim èxit que va aconseguir va ser l’ascens a Segona Catalana en la promoció contra el Marganell de 2013.
“Tornar al Sitges? En el futbol el present és el que importa, el passat és passat i el futur s’escriu a base de present. S’ha d’anar dia a dia i ja veurem. Ara tinc molta il·lusió amb el projecte del Moja. M’agradaria fer-hi un cicle de tres anys i poder assolir un ascens a Primera Catalana. És un somni que m’agradaria fer realitat”, afirma.
El tècnic sitgetà ha viscut en primera persona el canvi que hi ha hagut en el futbol territorial arran de la crisi econòmica. “Avui el 70% de la feina d’un entrenador és de gestió de grup. Els jugadors cobren poc o no cobren res i el compromís és diferent. Això s’ha de saber portar”.
Manel Rodríguez té 53 anys i se sent millor entrenador que fa 10 anys. “L’experiència fa molt, et dóna una perspectiva diferent i et fa abstraure dels resultats i de la competició per anar al ritme adequat. No sé els anys que em queden. D’il·lusió no me’n falta. Mentre tingui ganes d’entrenar i em vegi físicament i mentalment bé, no ho deixaré. La banqueta em dóna vida. Haver d’anar a entrenar tres cops per setmana em manté actiu. Mentre pugui, seguiré. Els anys rai, l’important és la il·lusió”, conclou.
