Segueix-nos

Atletisme

Marina Prat, una campiona tardana que encara acumula quilòmetres

L’exatleta vilanovina, de 69 anys, repassa la seva carrera

Marina Prat, en la Cursa Popular de Vilanova de 1995 // CASAS

Parlar de Marina Prat (12/02/1951) és fer-ho d’una de les campiones que ha donat l’atletisme vilanoví. No va ser una atleta modelada des de ben petita. Va començar a córrer quan rondava la trentena arran de la recuperació d’un atropellament i es va acabar especialitzant en les carreres de fons.

“Estava prima i, després de l’accident, els metges i fisioterapeutes em van recomanar fer exercici per tenir més gana. Així que em vaig afegir a un grup de gent que sortia a córrer. Tot i que fins aleshores no havia fet mai esport, de seguida vaig notar que em cansava molt menys que la resta. Al principi em va costar i em deia: Marina, això no és per a tu. Però vaig insistir”, explica.


Va ser en una Cursa Popular de Vilanova quan va cridar l’atenció de Joan Ramon Gálvez, el gran Gálvez, el seu primer i únic entrenador. “Recordo que vaig quedar molt endavant plantant cara a noies que estaven molt entrenades i en Gálvez em va convèncer perquè anés a les pistes a entrenar-me. Li ho dec tot. Vaig tenir ofertes per canviar, però vaig seguir amb ell. Per mi sempre ha estat el millor entrenador del món”, afirma.

Era el principi de la dècada dels 80 i Marina Prat va començar a destacar tant en l’àmbit local, com català i estatal. “Tenia unes condicions innates, però si no hi ha un treball darrere, no arribes enlloc. Amb l’atletisme has de patir, si no, no millores”, reflexiona. El seu marit va ser un puntal perquè es pogués dedicar a l’atletisme. “Sempre m’ha ajudat moltíssim i quan havia d’entrenar tant, encara més”, remarca.

Marina Prat va començar amb el cros i les carreres en pista de 3.000, 5.000 i 10.000 metres. Posteriorment, es va passar a les curses de 20 quilòmetres, les mitges maratons i les maratons, les distàncies que li van donar els millors èxits.

De les seves primeres experiències té un record horrible d’una cursa de 20 quilòmetres a Santa Coloma de Farners. No havia disputat mai aquella distància, va sortir massa forta i va acabar punxant. Allò li va servir de lliçó per a la seva carrera.


Marina Prat, entrenant-se amb l’enyorat Josep Inglada l’any 1995 // CASAS

L’exatleta encara recorda sense dubtar les seves millors marques: “2 hores, 37 minuts i 14 segons en marató; 1 hora, 14 minuts i 28 segons en mitja marató, 1 hora, 9 minuts i 15 segons en 20 quilòmetres i 34 minuts i 28 segons en 10 quilòmetres en pista”, enumera.

El palmarès de Marina Prat és extens. Va ser campiona d’Espanya de marató els anys 1989 i 1990 i de 20 quilòmetres en ruta el 1988 i el 1989. També va ser campiona de Catalunya de marató tres cops (1993, 1994 i 1996) i un, de mitja marató (1993). Va rebaixar cinc vegades el rècord català de marató, també va ostentar el rècord d’Espanya de mitja marató i va pujar al primer calaix del podi en moltes altres proves, com la mítica Behovia o la Mitja Marató de Granollers. La vilanovina, a més, va ser nou vegades internacional amb la selecció espanyola.

Una lesió va privar Marina Prat de participar en les Olimpíades de Barcelona. L’any 1990 va firmar les 2 hores, 37 minuts i 14 segons en marató, una marca que l’hauria dut a aquells Jocs. Però en el mateix 1990 va començar a viure un malson a causa d’un esperó al peu dret. Es va infiltrar per disputar la marató de l’Europeu de Split. Va acabar la carrera patint, però en va pagar les conseqüències, un trencament de la fàscia plantar.


Marina Prat guanya la Cursa de El Corte Inglés de 1990 // ARXIU FAMILIAR

L’any següent va ser un calvari per a la vilanovina i al 92 no estava preparada per repetir la seva millor marca. La Marató de Barcelona d’aquell any olímpic va ser l’última que va córrer com a atleta d’elit. Va quedar quarta, però la lesió que arrossegava de Split va impedir-li fer un temps que li permetés anar als Jocs. Les opcions de desfilar a l’Estadi de Montjuïc s’esvaïen. “És una espineta que tinc clavada. Quan competeixes a l’elit tens alegries, però també desenganys”, reconeix.

Aquell recordat 1992, Marina Prat tenia 41 anys i va decidir córrer pel seu compte allunyada de les cites més mediàtiques. “No volia que l’elit m’arraconés i em vaig dedicar a disputar carreres més populars. M’ho vaig passar molt bé. Sovint m’hi convidaven i em pagaven l’estança. Em tractaven de meravella”, relata.

Amb el pas dels anys la vilanovina no ha deixat d’acumular quilòmetres. Ara té 69 primaveres i encara surt a córrer cada dia amb un bon amic, en Toni. “És estrany el dia que no hi anem. Caminem i trotem una mica”, conclou.

Periodista. Director d'elPrimer.cat. Twitter: @gmch08

Més a Atletisme