La corredora ribetana Gisela Carrión, de 26 anys, va ser una de les sensacions del món del trail l’any passat. Va revalidar el títol en el Campionat d’Espanya de Quilòmetre Vertical, va quedar tercera en la Livigno Skymarathon i en l’Sky Prinieu, i també va destacar a Zegama amb un quart lloc. I només fa cinc anys que corre. La crisi del coronavirus ha impedit que continués donant a parlar aquest 2020. Quan no s’entrena o no disputa una carrera, es dedica a l’assessoria nutricional d’esportistes. Enguany ha fitxat per La Sportiva.
–Com vas viure el confinament?
–La veritat és que va ser un contratemps per a tothom, ja que de sobte no ens podíem moure de casa. Ara bé, no poder anar enlloc va ser el menys important. S’havia de vetllar per la salut de la gent.
–Com t’entrenaves?
–En les primeres setmanes una companya em va deixar una màquina el·líptica. Posteriorment, em vaig posar en contacte amb l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes per correu electrònic i em van cedir una cinta per córrer de l’Espai Blau. Els estic molt agraïda. La cinta em va ajudar a mantenir el to físic i el ritme.
–I quan el 2 de maig vas poder a sortir a córrer fora de casa com t’ho vas prendre?
–Percebia que sortiria molta gent perquè hi havia moltes ganes i vaig posar-me en marxa a primera hora, abans de les set, per poder córrer més tranquil·la. Cap a les vuit i nou del matí els voltants de Ribes semblaven les rambles.
–Quan creus que podràs tornar a competir?
–Mira, aquest any no vull fer plans. Entre que encara no se sap com evolucionarà tot ni com estarem a final d’any, aniré una mica sobre la marxa. A curt termini no tinc cap cursa a la vista.
–Si hi ha algun rebrot, malament rai.
–Està clar. A final d’any tornarà el fred, els refredats… Veurem.
–Combines asfalt i muntanya. Ho seguiràs fent o et centraràs més en la muntanya?
–Continuaré combinant els dos terrenys. Així no em canso de fer sempre el mateix. A més, córrer per la muntanya i fer-ho en carretera és força diferent pel tipus d’entrenament que s’ha de fer. Per córrer en muntanya necessites més to muscular per fer pujades i baixades. Hi ha més desnivells.
–Què t’agrada més, pujar o baixar?
–Pujar.
–Les baixades són més tècniques i serveixen per marcar diferències.
–Exacte. Jo prefereixo que el terreny tiri cap amunt.
–Practiques un esport tant físic com mental.
–I tant. El 95% de les vegades entreno sola. Això em requereix estar bé físicament i tenir la consciència que no m’acompanyarà ningú. No és el mateix que anar a entrenar en un equip de bàsquet o futbol. Per córrer un mateix ha de ser qui es marqui la constància i el treball. Hi ha dies que potser no sortiries i ho has de fer. I moltes vegades, sigui entrenant o competint, saps que patiràs. No tot són flors i violes.
–On t’agrada entrenar quan surts del Garraf?
–A la vall de Boí. Quan puc me n’hi vaig.
–I per la comarca?
–A la zona del Montgros i el Parc del Garraf. Tot i ser una comarca amb mar, tenim zones molt tècniques, amb roca i pujades i baixades.
–Domines els Quilòmetres Verticals, però ja has brillat en alguna carrera més llarga, com l’Sky Pirineu (36 quilòmetres de recorregut i 2.600 metres de desnivell positiu), on vas quedar tercera. En un futur combinaràs les dues especialitats?
–Continuaré fent les dues modalitats. Els Quilòmetres Verticals són d’ascens pur i això m’agrada. Són proves curtes i explosives, que se’m donen bé. En les més llargues gaudeixo del paisatge i m’adapto a estar més hores en ruta.
–I t’atreviràs amb alguna Ultra?
–De moment, no. En un futur ja veurem.
–Només fa cinc anys que corres.
–Sí. Vaig començar jugant a bàsquet amb sis anys i en farà cinc que es va dissoldre l’equip del Ribes. En aquell moment començava la Universitat i no tenia temps d’anar a buscar un altre equip de bàsquet fora del municipi. Aleshores vaig començar a córrer pel meu compte quan tenia alguna hora lliure. A partir d’aquí, uns amics em van animar a participar en curses i vaig descobrir aquest món. Al·lucinava quan hi havia premis i copes.
–T’emmiralles en alguna corredora?
–No, la veritat és que no. No tinc cap referent.
–Quines qualitats ha de tenir una bona corredora de muntanya?
–Ser constant, sobretot, tenir paciència i confiar en una mateixa.
–T’hi pots arribar a dedicar professionalment?
–Ara mateix segueix sent un esport molt minoritari. O vius molt dels espònsors i et fas una marca teva o realment viure d’aquest esport és complicat.
–Que es comencin a fer carreres per la tele, ajuda no?
–Sí, a poc a poc.
–Al gener vas fitxar per la firma italiana La Sportiva, és un gran pas.
–Sóc atleta internacional per aquesta marca. M’abasteixen de material esportiu (roba i calçat) i m’ajuden una mica econòmicament. Estic encantada. No m’he pogut estrenar gaire, però ja arribarà.
