Jan Escala arriba puntual a la cita. El lloc de trobada és la plaça de la Vila. Aquest defensa vilanoví de 22 anys va guanyar diumenge passat a Portugal l’European Cup, l’antiga Copa CERS, amb el Calafell. En la seva primera temporada al conjunt del Baix Penedès no es pot queixar de com li estan anant les coses. Combina l’hoquei amb la carrera de medicina. Vol exercir de traumatòleg i posa per davant poder fer de metge que ser jugador d’hoquei patins.
–Ningú de la teva família jugava a hoquei.
–No. Els amics del col·legi hi jugaven i m’hi vaig enganxar. El meu germà, que està al planter del Barça, em va seguir. Jo vaig començar al Samà, vaig estar al Patí Vilanova fins al segon any d’infantil i vaig acabar l’etapa formativa al Reus. Amb els roig-i-negres també vaig arribar a debutar amb el primer equip abans de jugar dues temporades al Vendrell i fitxar pel Calafell l’estiu passat.
–I ara, amb 22 anys, campió d’un títol europeu. Què vas sentir amb la botzina final?
–És una sensació espectacular. Al principi no t’ho acabes de creure, però quan et donen la medalla t’adones que han pagat la pena tots els sacrificis: hores d’entrenament, de vídeos, de gimnàs… Per a nosaltres, que som semiprofessionals, és una passada.
–Ho heu celebrat a Calafell amb algun acte?
–Sí, i tant. Dilluns vam fer una rua. Estava a rebentar. Vam inaugurar el balcó del Joan Ortoll per celebrar els títols. Tant de bo hi tornem aviat. És el primer títol europeu també del Calafell i t’emociones per la gent que segueix l’equip. La copa també és seva.
–El suport dels ‘Estrellats’ és incondicional.
–Coneixia la història d’aquesta gent i va ser un plus a l’hora de decidir-me a fitxar pel Calafell. Sigui el partit que sigui, sempre estan amb nosaltres. A Portugal s’hi va poder desplaçar poca gent, però al bar del pavelló van vibrar. Estem molt agraïts a tota l’afició.
–I de la final contra el Follonica, que me’n dius? Vau saber patir quan el conjunt italià va pressionar-vos per intentar igualar el 6-5 final.
–Sabíem que seria molt difícil. Ens vam posar 3-0 amunt, però érem conscients que no hi havia res fet. I així va ser. Ens van ‘apretar‘ molt. Vam haver de treure aigua com vam poder. Crec que vam saber competir, que també compta, i molt, en aquests partits.
–Ara us toca pensar en el play-off pel títol a la Parlem OK Lliga.
–Sí, aquest dissabte acabem la fase regular a casa contra el Barça. Si no donem la campanada acabarem sisens i ens tocarà el Noia, que ens ha guanyat els dos partits d’aquesta temporada. Passar ronda i arribar a semifinals seria un gran èxit.
–El Barça menja a part. En una lliga regular és impossible competir-hi?
–Es tracta d’un equip professional que únicament es dedica a competir. Per a equips com el nostre i la majoria, amb jugadors que estudiem o treballem, és molt difícil plantar cara al Barça en una competició regular.
🏆 Club Patí Calafell 🏆@cpcalafell pic.twitter.com/XvEiVOEkaO
— World Skate Europe (@WorldSkateEU) April 24, 2022
–Què vas aprendre del pas pel primer equip del Reus amb jugadors com Raúl Marín i Marc Torra?
–A Reus va ser una etapa d’aprenentatge total. Havia de fer el pas de nen a adult. Vaig mirar de fixar-me en les qualitats de cada jugador, escoltar-los i aprendre molt d’ells. Vaig sortir del Reus a la recerca de minuts i els vaig trobar al Vendrell.
–No et va sortir malament l’aposta.
–Sí, vaig fer el salt que perseguia. Em vaig consolidar amb els jugadors sèniors. Vam pujar a l’OK Lliga i vam guanyar la Copa de la Princesa. La llàstima és que l’any passat vam baixar quedant cinquens per la cua pel pla de competició obligat a causa de la crisi de la Covid. Vam perdre la promoció.
–Va ser quan vas decidir anar al Calafell.
–L’oferta era bona i, havent baixat, la vaig acceptar per continuar jugant a l’OK Lliga. No me’n penedeixo. Els resultats són bons i continuo aprenent dels jugadors més experimentats i d’allò que em diu el míster.
–Segueixes el Patí Vilanova?
–El vaig seguint, sí. Em sap molt greu que hagi baixat a Nacional Catalana. És l’equip de la meva ciutat. Ja feia massa temporades que estava vivint al límit.
–Tornaries algun dia al Patí Vilanova?
–Ara mateix no m’ho plantejo, seria parlar per parlar. Veurem.
