Segueix-nos

Opinió

Què li està passant al futbol base?

Porto temps buscant motivacions per continuar practicant i ensenyant l’esport que sempre he seguit i per al qual m’he format, però se’m fa difícil després de veure partits o participar-hi directament durant cada cap de setmana.

Tinc 38 anys i porto en el futbol, ​​en l’àmbit amateur i professional en diversos equips del País Basc i Catalunya, des dels 10. He tingut la sort d’entrenar diferents equips de futbol base, des de prebenjamins a juvenils, durant els últims 12 anys, equips amateur de més o menys nivell; he creat una escola de futbol femení i, darrerament, he tingut la fortuna de poder treballar en diferents campus i esdeveniments a Sèrbia, Regne Unit, Estats Units, Islàndia, Suècia o Aràbia Saudita.

La meva preocupació és progressiva durant el transcurs de cada temporada quan observo, palpo i sento situacions que em superen. Ja no només el fet que a la grada sempre hi ha tants entrenadors com aficionats observant un partit o entrenament, sinó conductes de faltes de respecte en partits de nens de 7-8 anys, agressivitat per part de familiars de jugadors, equips que intenten guanyar costi el que costi sense tenir en compte els sentiments que puguin provocar amb els seus comentaris, cossos tècnics que fan mil i una trampes per “beneficiar al seu equip” o pares que et proposen la tàctica que has d’emprar per combatre el rival. Atenció a la frase: “combatre el rival”. És per preguntar-se: estem en una guerra?


Com menys es cuida l’educació, menys educació i valors hi ha al terreny de joc, i això genera situacions grotesques


Crec, sincerament, que avui dia es plasma el reflex de la nostra societat en els terrenys de joc. Com menys es cuida l’educació, menys educació i valors hi ha en el terreny de joc, cosa que provoca accions, comentaris i comportaments grotescs que sorgeixen tant d’adolescents com de nens que no arriben ni a aixecar la pilota de terra. Podria seguir denunciant moltes altres situacions que es donen dins d’un club i / o terreny de joc, però crec que el més intel·ligent és proposar solucions com ara que els clubs cuidin una mica més des dels educadors que contracta fins a l’entorn de cada jugador.

En aquest àmbit, se m’acut una altra pregunta: ¿com pot ser que per educar un nen en qualsevol àmbit es necessiti haver estudiat i tenir uns coneixements, i en el futbol, ​​que és l’esport més practicat, qualsevol pugui exercir d'”entrenador”?

En molts casos no es dóna importància a qui es posa a entrenar i educar els nostres petits. És igual. Sembla que l’únic important és el resultat que s’aconsegueixi cada diumenge i no importa la manera. Crec que ha arribat el moment de parar i denunciar tots els atropellaments que es produeixen en els diferents camps de futbol de tota la península.

És per això que proposo educar esportivament en els valors que han d’existir en el nostre esport, però no només els esportistes, que, en definitiva, són els que han de ser els veritables protagonistes, sinó el seu entorn: familiars, aficionats, directius, cossos tècnics… Valors com la companyonia, el respecte, l’educació abans, durant i després d’un entrenament i partit han de ser innegociables. El futbol posseeix infinitat de virtuts que després podem portar al dia a dia de la nostra vida quotidiana.

Els valors citats s’han d’inculcar des del primer dia a cada jugador que trepitja una instal·lació esportiva. No només a ells sinó als educadors, directius, aficionats i familiars, ja que no ens serveix de res educar la canalla si després, quan surt per la porta, els seus familiars els ‘deseduquen‘.


Hi ha valors innegociables que s’han d’inculcar tant als jugadors com a la gent del seu entorn


Crec que és responsabilitat de cada entrenador/educador arribar a la ment de cada pare/mare o familiar i fer que entenguin com han de tractar al seu petit. Màximes com “el resultat és igual” o “l’important és aprendre i millorar dia a dia”, no valen de res si després s’arriba al partit i des de la grada se’ns demanen impossibles, se’ns crida o s’increpa als jugadors “rivals” (torno a insistir: ¿rivals? ¿estem en un ring? Són esportistes amb una altra samarreta) o al personatge més odiat en el nostre esport: l’àrbitre, sobre qui aboquem tota la nostra ira.

Una part molt important del problema són (i ho vaig a dir sense embuts) els pares/mares, que en comptes de dedicar-se a donar suport als seus petits en allò que els apassiona, moltes vegades els amarguen l’existència amb retrets, males cares o comportaments excessius que veiem cada setmana i que no cal donar més notorietat, però sí denunciar-los com es mereixen: PAPES, MAMES, dediqueu-vos a donar suport i respectar els altres participants del joc i l’àrbitre.


Cada entrenador ha d’arribar a la ment de pares o familiars i fer-los entendre com han de tractar els petits


Ja és hora que ens prenguem seriosament la problemàtica que cada dia s’està fent més gran i que hem d’intentar frenar. Òbviament, no es pot fer en un dia, ni en una setmana, però dia a dia s’ha de comunicar, expressar tots els valors que emanen del futbol. Igual així aconseguim una millor societat, ja que des de l’esport es pot intentar millorar les nostres futures generacions.

En altres esports com el rugbi ja hi ha una tradició que no estaria malament implantar al nostre esport des del futbol base, el tercer temps. Es tracta d’estona que s’utilitza per llimar asprors sorgides anteriorment en la competició i que et fa tenir més relacions personals amb els equips “oponents” intercanviant metodologies d’entrenament o simplement impressions respecte del partit. O el fet que l’equip guanyador realitzi un passadís d’honor a l’equip derrotat un cop finalitza el partit aplaudint-com fan al futbol base suec.

Podria ampliar aquest article amb moltes més línies, però el missatge que m’agradaria transmetre és que no ens fixem en el tangible, sinó que lluitem per millorar l’intangible. Tot ha de ser important: guanyar, empatar, perdre… Però, sobretot, saber fer-ho. I el més important, créixer com a persona a través del que ens apassiona: JUGAR A FUTBOL.

Per acabar formulo una última pregunta que m’agradaria que us plantegéssiu: què vol dir el verb jugar? Que cada lector el defineixi com vulgui, però després no ens queixem que alguns no juguen, sinó lluiten.

Entrenador nacional de futbol i preparador físic

Clica per opinar

Deixa'ns el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

PUBLICITAT

Més a Opinió