Oriol Codina, de 30 anys, ha deixat el Vilanova després d’11 temporades. La pèrdua de protagonisme en l’equip del curs passat va fer que decidís fer un pas al costat per abandonar el club de la seva vida. El migcampista, capità des de la temporada 2017/2018, parla amb elPrimer de la trajectòria en el conjunt blau i del futur. El Vilanova li va retre un merescut homenatge en el darrer compromís de pretemporada.
–Com has viscut aquest estiu sense pretemporada després de tants anys?
–Crec que és dels pocs estius de la meva vida en què no he hagut de pensar en el futbol. He jugat des que tenia quatre anys i a mesura que em feia gran, quan arribava el juliol i l’agost, ja em focalitzava en la nova temporada. Vulguis o no, saps que tens la pretemporada a tocar. Enguany no ha estat així i també m’ha agradat. He tingut temps per viatjar més i d’esprémer el mes d’agost. He gaudit de la natura, de la muntanya, de la platja, amb la parella i en família. També ha estat bé, la veritat.
–Ja has trobat a faltar el futbol?
–Malgrat el que t’he dit abans, haig de dir que sí. En l’homenatge de l’altre dia, la veritat és que entrar al vestidor, calçar-me les botes i fer l’escalfament, va fer que em vinguessin moltes ganes de futbol. Crec que si no jugo més, aquesta sensació em quedarà per sempre.
–I vols continuar jugant?
–Bona pregunta. D’entrada, tenia clar que havia de deixar el Vilanova, perquè no era sa continuar tenint en compte que vaig passar d’un rol principal a un rol secundari pel que fa a minuts de joc. Tot i que en principi no volia escoltar ofertes, ara estic obert a fer-ho i crec que tard o d’hora acabaré jugant, perquè en el fons em sento futbolista i capaç de rendir.
–De trucades, n’has tingut?
–Sí, algunes, però he estat honest. No m’he volgut reunir amb ningú perquè volia passar l’estiu sense equip i jugar quan realment em vingui molt de gust. Ho vull agafar així perquè vaig acabar cremat, molt baix de confiança.
–Parlem d’aquesta darrera temporada. Ha estat dura per a tu, no?
–Sí. Estava acostumat a jugar-ho tot i, de cop i volta, vaig començar a perdre minuts. A més, una lesió al genoll i molèsties al maluc m’impedien donar un plus per recuperar un lloc en l’equip. La frustració que vaig patir va ser increïble pel meu tarannà competitiu exigent. Volia i no podia. Sí que en alguns moments es va ser una mica injust amb mi, però al final el futbol posa a tots al seu lloc i el resum global d’una temporada depèn més d’un mateix que de les decisions d’altres persones.
–Vas estar a punt de tirar la tovallola abans que acabés la temporada passada?
–Sí, la veritat. Un dia vaig conversar amb l’Albert Alfonso, segon capità i amic meu, i li vaig dir que no sabia si aguantaria, que estava cremat i sense confiança, com et deia abans. Tampoc no acabava d’estar bé físicament. Així li ho vaig manifestar. Ell em va animar a continuar per l’ascendència que tenia dins del vestidor. Jo li deia que no em veia tan important, però havia de fer bona cara, malgrat la frustració, perquè sempre he tingut clar que el grup ha d’estar per sobre dels interessos individuals. Va ser complicat. Aleshores va arribar el canvi d’entrenador i allò va ser una porta oberta a un canvi de dinàmica.
–Va ser quan el club cessa Lluís Macià i arriba Genís Sampietro.
–Sí. Haig de dir que no tinc res contra Macià. El tracte personal amb ell va ser magnífic i vaig entendre les seves decisions, però el canvi de míster va ser un estímul per a mi per intentar recuperar terreny. Amb Genís vaig tenir més oportunitats, amb dues titularitats i un gol contra el Vic. No estava del tot fi i no podia rendir al meu màxim nivell, però em vaig sentir molt més partícip. La seva idea de joc també em va agradar i em vaig engrescar. Amb el que quedava, no va ser fins al final que vaig decidir marxar.
–Has dit que en algun moment no es va ser just amb tu…
–… Sí, però tampoc vull furgar en la ferida. Crec que va haver-hi partits puntuals en els quals podia haver jugat i no va ser així. Van ser dues o tres situacions del curs. Em vaig sentir desplaçat perquè creia que aquells dies concrets em tocava jugar. A vegades, quan la diferència entre un jugador i un altre és mínima, penso que s’ha d’optar pel qui necessita minuts per recuperar confiança.
–Com vas gestionar la decisió de deixar el club?
–Jo ho tenia bastant clar i ho havia parlat amb la família, però no ho havia comunicat a ningú. Aleshores, vaig decidir dir-ho als companys i al míster el divendres abans de l’últim partit, aquell contra el Vilafranca. Creia que podia ser motivador. Em semblava egoista quedar-m’ho només per a mi. Tot i no jugar, vaig viure el derbi amb una gran emoció i va servir per tancar la meva etapa al Vilanova de la millor manera possible, portant l’equip a Tercera Divisió, el gran objectiu que tenia des que vaig tornar al club. De fet, havia tingut ofertes per marxar anys enrere, però no les vaig acceptar. Volia formar part de la història del club retornant l’equip a Tercera i ho he aconseguit. Estic molt orgullós de tot el que he assolit. Al final, han estat tres ascensos.
–Què recordes de la teva arribada a l’equip l’any 2014? Si no recordo malament, Agus Isabel t’havia fitxat per a l’Olivella, que era filial del Vilanova, però Manel Rodríguez, tècnic del primer equip blau, de seguida et va voler amb ell.
–Sí. Al club vaig estar d’Iniciació fins a la categoria cadet i en etapa juvenil vaig fer un any al Nàstic i dos a L’Hospitalet, a Lliga Nacional, tenint protagonisme. Mentrestant, al Vilanova hi havia hagut molts canvis. L’equip estava a Primera Catalana i jo esperava la trucada del club, ja que a L’Hospi tampoc no em van oferir la renovació. Va ser quan em va telefonar Agus, que estava a l’Olivella, aleshores filial del Vilanova. Vaig quedar amb ell i l’únic que li vaig demanar va ser fer la pretemporada amb el Vilanova. Quan em van dir que sí, se m’obria la porta de l’equip i vaig anar a totes. Ho vaig aconseguir. Vaig encaixar amb Manel Rodríguez i així vaig començar la meva etapa com a sènior al club. Primer vaig alternar amb l’Olivella, però de mica en mica vaig anar entrant més al Vilanova, assumint que sortia de l’etapa juvenil i sabent que tenia jugadors per davant.
–Després vas tenir Dani Gimeno de míster i ja et vas consolidar en el primer equip.
–Sí! Pensava que tindria difícil jugar per la competència que hi havia (Juanjo Carricondo, Thomas, Toño…), però crec que va ser la meva millor temporada. Per circumstàncies, vaig arrencar de titular com a lateral, però quan vaig passar al mig del camp ja no en vaig sortir.
–Al final, has passat 11 temporades al club, que es diu aviat.
–Sí, però cada any era una incògnita. Renoves any a any, amb presidents nous, dubtes, entrenadors nous, projectes nous… El Vilanova sempre té molt rebombori i és molt fàcil marxar. Jo sempre vaig prioritzar la proximitat i el sentiment de pertinença.
–El descens a Segona Catalana del curs 2016/2017 va ser el moment més crític de la teva etapa al Vilanova?
–I tant. Quan vam baixar, no volia saber res del Vilanova. Va ser un any molt difícil, amb promeses incomplertes, tres entrenadors (Pallarés, Berrocal i Solsona) i una gran desbandada perquè van deixar de pagar. Vam quedar quatre gats. L’últim partit al camp del Santboià érem 11. A la banqueta, algun company lesionat. Va ser un dia traumàtic, horrorós. Em vaig rompre a plorar.
–Aleshores entra Xavier Laffitte a la presidència…
–… Sí, volia posar remei a la situació i li vam recomanar que comencés de zero. Així ho va fer. Vam abaixar-nos els sous i el que es prometia es pagava. Va entrar Agus i vaig ser dels primers a renovar. Volia tornar a dur l’equip a Primera Catalana. Si em quedava, donava arguments per convèncer altres companys. No em penedeixo gens d’haver-me quedat. Va ser un any magnífic, amb gent de la comarca, alguns que ja no jugaven… Va sortir rodó. Érem un bon equip. De mica en mica vam anar engrescant jugadors de la zona que estaven fora. El premi va ser l’ascens.
–Allò va ser la llavor del creixement de l’equip fins ara, oi?
–Sí, perquè any rere any manteníem el bloc de set o vuit jugadors. Allò ens va donar molta consistència com a grup. No hi havia el potencial econòmic d’ara, però teníem l’ADN d’aquí, que ens donava un plus.
–Quin entrenador t’ha marcat més en aquestes 11 temporades?
–Tots m’han ensenyat coses. Gimeno, per exemple, em va donar molta confiança i va fer que m’empoderés per poder jugar en aquestes categories. I després he tingut dos cicles molt bonics amb Agus i Vilagut, que ja els havia tingut durant l’etapa del futbol base.
–Quins han estat els millors moments?
–Els ascensos, sens dubte. L’ascens de Segona Catalana a Primera Catalana va ser molt especial perquè l’equip estava fet amb gent de la casa. Després vam pujar a Lliga Elit i a Tercera Federació fent dues grans temporades. Premis així no s’obliden mai.
–Vols ser entrenador?
–No, de moment, no. Jo, per ara, em veig de segona espasa. Soc professor de secundària especialitzat en Educació Física i entrenador personal i em vull formar en preparació física centrada en el futbol. Seria la manera de continuar vinculat a un vestidor.
