Santi Triguero comença una nova etapa en el món del futbol. Ha penjat les botes a l’Igualada i s’ha passat a les banquetes per exercir de segon entrenador del conjunt de l’Anoia. Serà l’ajudant de Marc Cabestany, el titular a la banqueta de Les Comes. Mentre jugava, estudiava per ser tècnic i té el tercer nivell d’entrenador, titulació que li permetria entrenar al més alt nivell. Ha begut de Lluís Aloy, Jaume Creixell, Manel Moya, Santi Palanca, Miki Carrillo… Aquests són alguns dels entrenadors que més l’han marcat durant 25 anys com a jugador amateur. Després de tantes temporades en actiu, el vilanoví pot parlar amb propietat del futbol de proximitat.
–Ja has assimilat que ets exjugador?
–(Somriu). Sí, quin remei. Em va costar, ja que 25 anys jugant, són molts. Però cada dia que passa estic més convençut i més content d’haver pres la determinació de deixar-ho.
–Ara ja podràs fer algun excés durant els estius. No et caldrà estar tan en forma per a la pretemporada.
–Em podré fotre alguna clareta (riu), però quan estàs acostumat a fer esport continues practicant-lo per la mateixa salut. I així seguiré.
–Quan vas decidir que havia arribat l’hora de penjar les botes?
–La primera setmana de juny. Cap a mitjans d’abril, l’Igualada, a través de Marc Cabestany i del mateix club, em va fer dues propostes: seguir com a jugador o passar al cos tècnic. Al final, vaig fer una llista amb pros i contres i vaig triar la segona opció.
–Què t’ha demanat el míster?
–Que l’experiència de 25 anys com a jugador l’apliqui dins del vestidor. Ell creu que ens complementarem molt bé. Jo penso el mateix. Vaig amb la predisposició d’aprendre. Això és un camí que per a mi comença de zero. Tot el bagatge com a futbolista queda enrere, però l’experiència que tinc no me la treu ningú.
–Com s’aconsegueix jugar durant 25 anys seguits i marcar en totes les temporades?
–Has de sacrificar moltes coses i ser un malalt del futbol. A partir d’aquí calen uns hàbits de salut molt clars quant a alimentació, descans, oci… I tot això ha d’anar acompanyat d’uns valors. La constància és fonamental. Has de tenir la capacitat d’aixecar-te en les situacions més adverses. La veritat és que he sacrificat ‘farres‘ i sopars amb els amics i vacances per adaptar-les a les pretemporades. Però no me’n penedeixo perquè realment he fet allò que més m’agrada.
–El futbol amateur ha canviat molt en aquests últims 25 anys.
–Sí, sobretot la mentalitat dels més joves que pugen. Quan jo començava, pensàvem diferent. Els veterans es retiraven abans perquè els joves pressionàvem. Teníem el sacrifici i la constància suficients per esforçar-nos quan no jugàvem. Volíem convèncer el míster que érem vàlids. Ara no. Ara ve una generació enganxada a les xarxes socials i a Internet. No ho critico, però això fa que ho tinguin tot molt accessible. Els falta el punt de sacrifici per desbancar un veterà. En comptes de competir acaben abandonant i marxen a Quarta o Tercera Catalana o a jugar a futbol sala amb els amics. No estan disposats a fer sacrificis. La cultura de l’esforç ha retrocedit.
–Tu has viscut l’època d’or de Tercera, amb grans equips i bons sous, sobretot en els anys de la bombolla immobiliària, i els darrers temps, amb una davallada important en les fitxes a percebre.
–Sí, aquest és el segon gran canvi. Fa uns anys per la Tercera Divisió passaven equips com el Barça B, l’Espanyol B, el Girona, el Llagostera, el Cornellà, el Sabadell, el Badalona, el Reus… Molts d’aquests conjunts estan a Segona B o Segona A. En aquells anys la Tercera Divisió feia por. I el Vilanova competia contra aquells equips. Aleshores es pagaven unes quantitats de diners que convidaven a jugadors de Segona A o de Segona B a baixar un o dos esglaons, ja que compensava econòmicament. No jugava qualsevol a Tercera. Des que es van començar a pagar menys diners, molts més jugadors tenen l’oportunitat de debutar a Tercera Divisió, però no són conscients del que costava fa uns anys i la desaprofiten. Alguns tasten la categoria i de seguida tornen a baixar. Per què? Perquè els hàbits i els valors que comentava no poden faltar, cobris molt o poc.
–La qualitat se n’ha ressentit.
–Evidentment, ha disminuït el nivell. Per això jo he pogut seguir competint a la categoria fins als 42 i 43 anys.
–T’ha quedat l’espineta de no haver pogut tenir més protagonisme a Segona B?
–Sí, perquè he vist companys que en el moment que tenien obert el camí cap a Segona B van fer el pas i van acabar o continuen en el futbol professional, com ara Marc Sellarés (exReus i exLlagostera), Alberto García (Rayo Vallecano), Àlex Granell (Girona) Enric Gallego (Osasuna) o Àlex Moreno (Betis). Són jugadors que van passar per Tercera i per Segona B i, en el moment de fer el salt, els va sortir bé. També n’hi ha d’altres que no van tenir aquesta sort. Quant a mi, durant els cinc o sis millors anys de la meva carrera, dels 25 als 30, cada temporada tenia més de dues ofertes de Segona B. Ara bé, sempre vaig tenir clar que havia de prioritzar els estudis o la feina. Me’n penedeixo? És relatiu. Crec que hauria pogut competir a Segona B. No sé fins on hauria arribat, però amb el camí que vaig acabar escollint, tampoc no em puc queixar. He pogut jugar a futbol durant 25 anys i al final ho he pogut combinar amb la feina a l’Escola Pia.
–Què recordes de les oportunitats que vas tenir de jugar a Segona B amb el Nàstic i L’Hospitalet?
–Al Nàstic tenia 19 anys i em vaig trobar un tros d’equip que va guanyar la Lliga amb jugadors com Xavi Bartolo, Sergi Parés, Toni Torres, Fran, Manolo Luna, Melero… L’experiència em va servir de molt quant a aprenentatge. Era un vestidor professional al cent per cent. I quan vaig tornar a decidir fer el pas, a L’Hospitalet, l’entrenador no va comptar amb mi.
–El record del partit amb Catalunya al Camp Nou contra l’Argentina de Messi i Agüero pesa més que els records dels playoffs ?
–Tot té el seu que. Jugar a Tercera Divisió i no poder disputar un playoff és una trajectòria incompleta. Una vegada ho has viscut, és el màxim. L’ambient que es genera quan t’hi classifiques, el sorteig dels aparellaments, la premsa, el rum-rum de l’afició –a Vilanova va ser espectacular–, els partits, els camps plens… Això és impagable. A més, jugues contra un equip de la resta d’Espanya. El Catalunya-Argentina va ser la cirereta al pastís. El fet de jugar a Tercera i de fer bones campanyes et donava l’opció de jugar amb la selecció amateur. I en aquella època un d’aquells jugadors amateurs tenia el premi de jugar amb l’absoluta.
–Vau ser tres els afortunats: Josep Maria Soler, Marc Sellarés i tu.
–Jo vaig ser l’últim. Perquè t’adonis el que són les coses.
–Es podria recuperar aquella iniciativa no?
–Estaria bé, ja que se li tornaria a donar renom al futbol amateur de Tercera. Jo vaig ser conscient que aquell dia em va tocar a mi la loteria i que representava els companys de Tercera. Si vaig estar al Camp Nou, va ser perquè el Vilanova funcionava i allò era gràcies al club i als companys.
–Què t’han ensenyat tots els entrenadors que has tingut?
–(Rumia). M’ho han ensenyat tot. Jo sempre dic que un any de futbol equival a 10 de la vida normal, ja que dins d’un vestidor has de conviure molt ràpidament amb un grup de 25 persones egoistes. El futbol és un esport col·lectiu, però penses individualment i estàs dirigit per una persona que vol el millor per a tots i per a ell. Tot plegat genera moltes emocions. Cada setmana passa alguna cosa. I és un aprenentatge per a la vida, on tot passa més lentament, ja que no depens del resultat de cada diumenge. Darrere de cada entrenador hi ha moltes coses bones i d’altres de dolentes. Em quedo amb el millor de cada un. També vull recordar allò que no em va agradar per intentar no fer-ho o fer-ho d’una altra manera. A la vida, hi ha un moment, en què no val tot.
–Quin tipus d’entrenador serà Triguero?
–Exigent, segur. Vaig tenir un professor a la Universitat, en Carles Folguera, que va ser director de La Masia del Barça, que ens va dir: el mestre, com l’entrenador, no ensenya. Ensenyar, ensenya tothom. Un ha de transmetre. I què ha de transmetre? Allò que és cadascú. En una classe magistral pots aparentar una cosa, però a la llarga acabes transmetent com ets realment. Qui sóc jo? Un tipus professional, meticulós amb els hàbits diaris i amb l’alimentació i amant del compromís. Suposo que seré així. Si no faig això, per molt que vulgui aparentar ser un altre tipus d’entrenador, no em creuran. I al final, si un entrenador no aconsegueix que el grup cregui en ell, malament
–Sempre has dit que el gol es té o no, que no s’entrena. Ara et tocarà intentar que els davanters del teu equip vegin porta com més vegades, millor.
–Mentre era jugador era una teoria genial (riu)… Però ara continuo pensant igual. La rematada, el colpeig i la posició del cos pots perfeccionar-los. Una altra cosa és la intuïció. Allò que tenien jugadors com Tamudo, Raúl González, Villa… Eren futbolistes molt vius a l’àrea. Creixell sempre em deia: Santi, el futbol és per a llestos. Saber si una centrada acabarà al segon pal o si hi haurà un refús i caurà en un lloc determinat és un do que t’apropa al gol.
