Search
Close this search box.

‘The last dance’, la mirada més profunda

Un paral·lelisme amb la crisi del Barça

Aquests dies, els barcelonistes anem buscant el nord, perduts enmig d’una deriva que ens ha deixat enmig de l’oceà amb diverses entrades d’aigua a la nau. No és que no sabéssim que el vaixell necessitava reparacions, sinó que crèiem que amb totes les meravelloses navegacions que hi havíem fet, tornaríem a arribar a bon port.

Després del 2-8 del Bayern, però, hem deixat de prendre el sol a proa i hem pujat corrents cap al timó. Com sospitàvem (però no volíem veure), no hi havia ningú al comandament i ara ens estem mirant els uns als altres a veure qui marca el rumb. I vés per on, The last dance ens dona algunes pistes.

Aquest documental sobre Michael Jordan és un impressionant exercici arxivístic de la trajectòria de Michael Jordan al món del bàsquet (universitari, olímpic i, evidentment, a l’NBA) i també de la seva incursió al beisbol. Però si fos per veure les millors jugades d’Air Jordan, ho hauríem pogut fer amb reculls de vídeos a cop de Google. The last dance és molt més que això i la seva vàlua resideix, precisament, en que aborda tot allò que passa fora de la pista.

El documental és una joia amb imatges de gairebé tot allò que els protagonistes expliquen, per remota que sigui l’anècdota o el cas. L’exercici de localitzar imatges de vestidor, de postpartits, de portades de diaris, d’informatius, de prèvies de partits, de viatges amb avió o trasllats amb autocar és impressionant.

Un té la sensació que feia anys que preparaven aquest documental. A banda de disposar d’imatges que avalen cada una de les coses que es diuen en les entrevistes, la infografia permet situar molt bé l’espectador malgrat els salts de temps endavant i endarrere en els anys.

Allò que fa realment interessant el documental és endinsar-se en aspectes que no t’imaginaves. Quan et diuen “hi ha un documental de Michael Jordan a Netflix” et penses veure una apologia del millor jugador de bàsquet, algunes tristeses i celebracions de vestidor. En canvi, veure les misèries d’una estrella del món globalitzat és el que fa increïble aquest The Last dance.

Aquí hi trobareu un Jordan desafiant i hipercompetitiu amb els seus mateixos companys, a un pas de la tirania amb els propis, un apostador que arriba a generar dubtes sobre aquesta afició seva, un home que es retira amb la patacada de perdre el pare i que amb els anys torna i guanya més campionats.

El millor i el pitjor del personatge. És més, arribes a pensar que sense el pitjor que t’ensenyen d’ell potser no hauria arribat a ser el millor. Al seu costat, històries paral·leles com les de Scottie Pippen, Dennis Rodman, Jim Paxson o Tony Kukoc serveixen per veure els criteris del crack en moments decisius.

Al llarg del documental, però, apareixen també noms propis fora de la pista. És el cas del director general d’aquells Chicago Bulls, Jerry Krause, que va sumant grans jugadors a un esplèndid Jordan fins a guanyar els títols… però que arriba un dia que decideix que aquell equip (guanyador!) s’ha de rejovenir i comença l’operació dient a l’entrenador (Phil Jackson) que afronta la seva última temporada.

Jackson assumeix el repte i titula aquella temporada com The last dance, de manera que tothom sap que l’any vinent hi haurà canvi d’entrenador. Jordan s’hi oposa i escarneix Krause en públic i en privat, però el director general del Bulls manté el rumb amb la complicitat del propietari de la franquícia.

Us ve al cap algun paral·lelisme? Bé, doncs no fem cap spoiler si diem que aquells Bulls en reconstrucció mai no van arribar a brillar com amb els Jordan, Pippen, Rodman i companyia. Qui tenia raó? Difícil de dir. Serà més difícil d’aclarir el futur del nostre Barça?

Comparteix la notícia