Quan al març va esclatar la pandèmia, el Sitges tenia intactes les opcions de pujar a Primera Catalana, però l’aturada en la competició i la posterior cancel·lació van impedir a l’equip poder rematar la feina. A partir de diumenge, els blanc-i-blaus ho tornaran a intentar.
El vilanoví Fede Rafael, capità de l’equip i una de les veus més autoritzades del vestidor, assumeix el repte de l’ascens sabent de les dificultats i amb el màxim respecte per a tots els rivals. “L’any passat, sense tenir l’obligació d’ascendir, ja vam estar a dalt. Ara no ens podem enganyar, l’objectiu és pujar. A partir d’aquí hem de treballar amb humilitat”, afirma.
El capità del Sitges admet que “partir amb l’etiqueta d’aspirant a l’ascens és un hàndicap. Vulguis o no, ja t’esperen a tot arreu. I més en una temporada diferent com a aquesta. Una primera fase de la Lliga tan curta, amb només 11 equips, ens perjudica. A més, els derbis ho faran més complicat. Som conscients de les dificultats que tindrem, però hi ha equip per aconseguir l’objectiu”.
A banda del Cubelles i de l’Olivella, Fede també veu el Moja, entrenat per la vilanovina Luri Sorroche, com un rival de proximitat. I per experiència pròpia atorga una dificultat extra als duels contra aquests rivals per la coneixença entre els uns i els altres. D’entrada, el Sitges haurà de quedar entre els tres primers per poder jugar per l’ascens en la segona fase de la competició.
Fede afronta una temporada més de futbol amb la il·lusió del primer dia. Quan amb 24 primaveres es va trencar el lligament encreuat del genoll dret i al cap de poc temps es va fer la mateixa lesió a l’altra cama, va pensar a plegar, però aleshores va aparèixer la figura d’Isamel Jiménez, el fisioterapeuta que va ajudar-lo en la recuperació. “Jo ho volia deixar, però ell em va dir que tornaria a jugar. I així va ser”, revela.
Aquest lateral esquerre de 38 anys es va formar a l’Escola del Garraf, l’Alondra i la Blanca Subur i en el seu primer any d’amateur va jugar al Vilanova. Era la campanya 2001/2002 i l’equip de la capital del Garraf va certificar el retorn a Tercera. “Els records d’aquella temporada són inesborrables. No oblidaré mai el dia de l’ascens al camp del Banyoles”, confessa.
L’ara capità del Sitges va romandre al conjunt de la capital del Garraf la temporada següent, la del primer playoff, i després va marxar al Vilafranca, amb una cessió al Sitges pel mig. Una segona etapa al Vilanova a les ordres de Robert Elvira, Ángel Alcolea, Dani Casado i Delfí Ferreres, a Tercera i Primera Catalana, va precedir el seu pas pel Sant Pere Molanta, l’Olivella, el Sitges, la Joventut Ribetana i, altre cop, el Sitges.
La temporada passada, ja per llei de vida, va pensar de nou en la retirada, però la crisi del coronavirus va fer que canviés d’idea. “No volia acabar així. Em sento bé físicament, em cuido per estar-ho i el club continua confiant en mi. Així que vull plegar sobre el camp. La retirada idíl·lica seria celebrant l’ascens del Sitges sobre la gespa i amb la família a la grada”, manifesta.
