Nacho Garrido no continuarà jugant a hoquei. Amb 30 anys, ha decidit penjar l’estic i els patins. Ha estat el capità del Patí Vilanova aquesta temporada. El sadurninenc vol dedicar més temps a la família. Dissabte va jugar el darrer partit. Hores abans es va pronunciar al seu perfil d’Instagram amb un simple ‘Gràcies CP Vilanova’.
–El missatge a les xarxes deixava clar la teva intenció de plegar.
–Inicialment, no tenia pensat fer-ho, però vaig creure que seria la manera d’arribar a la gent perquè sabés alguna cosa. Només se’m va acudir recopilar algunes fotos amb la samarreta del Patí i dir gràcies, que és el que sentia.
–Se’t va veure emocionat quan va acabar el Patí Vilanova-Rivas de dissabte. Què et va passar pel cap?
–La veritat és que feia molt de temps que no gaudia d’un partit d’aquesta manera. Vaig estar molt concentrat per intentar viure amb positivitat cada minut. Mirava sovint el marcador i veia que el temps avançava massa de pressa.
–… I així fins a la botzina final.
–Quan va sonar, vaig mirar la meva família pensant que s’havia tancat una etapa amb una mica de tot. Els vaig mirar perquè gràcies a ells he pogut aguantar moltes coses en l’hoquei. Són el motor. Inicialment, els pares i ara també la meva parella. Sempre han estat al meu costat, igual que els sogres, els cunyats i els amics, sense oblidar els més petits de la família: dues nebodes i el meu fill, en Marc.
–Abans del partit, els familiars més pròxims us van esperar al vestidor. En sabíeu alguna cosa?
–No, no en sabíem res. Va ser un ‘detallàs‘, una sorpresa molt gran i agradable. Va ser un dels millors moments que m’ha donat l’hoquei. A mesura que anàvem entrant, ens anaven aplaudint. Va ser molt emocionant. Ells també han patit amb la temporada del Patí.
–Vas prendre la paraula. Què vas dir?
–Crec recordar que els vaig donar les gràcies a tots. I ho vaig cloure amb un comentari: ‘es veu que ara hem de sortir a jugar un partit d’hoquei…’
–Doncs, vau sortir molt endollats.
–Sí, ho vaig dir a la tele. Va ser tal la sorpresa i l’estimació que vam sentir, que vam sortir relaxats i tranquils. Ens va anar molt bé.
–Per què decideixes deixar l’hoquei?
–Perquè aquesta temporada ho he passat molt malament, com els meus companys. Sento que ha arribat el punt final. Si continués, no donaria el 100%. Prefereixo dedicar-me a la família. S’ho mereix.
–Estàs fatigat mentalment i físicament?
–No he trobat la motivació extra que vaig tenir dissabte. Una temporada al Patí Vilanova és com dos o tres en un altre equip. I n’he completat sis. Imagina’t, doncs. A mi m’ha tocat viure més situacions negatives que positives. Sempre he intentat donar-ho tot pensant en la gent que segueix l’equip, en el seguidor o seguidora que paga un carnet o una entrada per veure’ns guanyar.
–És un adeu definitiu?
–Ara mateix no tinc l’hoquei al cap per res del món.
–Heu acabat a vuit punts de la salvació, però en molts partits no s’ha vist tanta diferència. Què li ha faltat a l’equip?
–Vejam, d’entrada m’agradaria remarcar que la Lliga ha estat molt exigent i igualada. Els detalls han comptat, i molt. L’altre dia un entrenador em va fer veure una cosa: quan contra els de dalt perds d’un gol, pots pensar que no estàs tan lluny, però quan tampoc pots amb els rivals de la teva lliga, hauries de percebre que potser tampoc no estàs tan a prop com creies. La veritat és que acumular derrotes ens han pesat molt i la motxilla anava molt carregada de decepcions. Quan ens veiem per sota en el marcador, se’ns feia molt complicat remuntar. Crec que mereixíem alguna cosa més, almenys no baixar tan aviat.
–Al principi de temporada feia bona pinta l’equip, inclús semblava més equilibrat que el de la passada campanya, quan us vau salvar.
–Et diria que l’equip no tenia aquelles pinzellades de qualitat del curs passat que ens podien donar homes com París i Aguilar en atac o Gil en defensa. Aquesta temporada érem més un bloc, amb jugadors més versàtils, capaços de defensar i atacar. Ara bé, tampoc no és comparable la Lliga de la temporada anterior amb aquesta. Ens va tocar un grup extremadament exigent.
–Lecha i Jose López han suplert la mar de bé Aguilar i París, però en defensa heu estat molt fràgils.
–Sí, en defensa ens ha faltat un punt més. Hauríem d’haver protegit més en Pol. La dinàmica negativa ens ha fet molt mal. Ens ha impedit ser nosaltres.
–Us ha pogut la pressió? Heu tret millor resultats un cop ja estàveu descendits.
–La pressió, no. La dinàmica negativa que et deia ens ha fet mal, però crec que també han incidit certes decisions de les persones teòricament neutrals. Certes decisions ens han perjudicat molt. M’han arribat a demanar disculpes. Però els punts no se’t tornen.
–Et refereixes als àrbitres, quan parles de persones teòricament neutrals no?
–Sí.
–Vas arribar al Patí en la temporada 2016/2017 procedent del Masquefa sense fer soroll i has acabat sent el capità.
–Sí, sis temporades, déu-n’hi-do. La veritat és que l’objectiu no era ser capità, però amb les marxes de Muntané i d’Aguilar em va tocar agafar el braçalet. Tampoc no li he donat molta importància.
–Amb què et quedes de les sis temporades al club?
–Uff. No et podria dir una sola cosa. Recordo molt l’últim partit de la meva primera temporada aquí, aquell partit contra el Barça B. L’ambient va ser equiparable al que es pot generar per pujar de categoria o per lluitar per un títol de copa. També puc dir que he conegut entrenadors fantàstics, dels millors que hi ha. L’esport tampoc no ha estat just amb ells. I he compartit bons i mals moments amb amics i companys. També vull recalcar l’afició. He tingut la millor afició que es pot trobar un jugador d’hoquei. Jugar a Les Casernes és un privilegi.
