Luis Medrano va acudir al rescat del Patí Vilanova a finals de gener, quan l’equip anava a la deriva i de cap al descens. Tot i que portava un període de temps allunyat de les banquetes, va assumir el repte. Aquest farmacèutic de 58 anys, amant dels escacs i de la psicologia esportiva –en va fer un Màster– va convèncer el grup que podia aconseguir l’objectiu. ElPrimer.cat el visita a la seva farmàcia, a Calafell. Allà hi té un petit despatx on es tancava per visionar vídeos dels rivals i buscar solucions per al Patí. L’equip tanca la Lliga dissabte que ve amb la permanència assegurada.
–Quina tranquil·litat deus tenir.
–I tant. Veure aquelles cares d’alegria al vestidor un cop vam complir l’objectiu és el que m’emporto. Pensa que en aquest cas estem parlant de salaris emocionals. Imagina’t si no haguessin anat bé les coses.
–Quantes hores li has dedicat a intentar fer millorar el Patí Vilanova?
–Moltes. No és el mateix agafar un equip en la pretemporada que a mig camí sense haver dissenyat la plantilla ni sense haver implantat automatismes en els entrenaments. Enviava vídeos dels rivals a la plantilla per whatsapp de matinada o a primera hora. A Pol Ferrer, per exemple, li editava imatges de com tirava un penal un jugador en qüestió i a tot els jugadors els passava vídeos de determinats partits.
–T’esperaves resoldre la permanència a l’OK Lliga Plata a una jornada del final?
–Segons com anaven les jornades era més optimista o pessimista. Quan vam tornar de la pista del Santa María del Pilar sense guanyar, ho vaig fer tocat. La segona part va ser un atac i gol nostre, però no vam empatar fins al final. I l’endemà va haver-hi una mica de tensió.
–Estava molt tocat anímicament el grup quan vas agafar l’equip?
–No vaig tenir temps ni d’analitzar-ho. Al principi, fins i tot, em costava recordar els noms d’alguns jugadors. A Ricard Pintado m’hi vaig referir moltes vegades amb un altre nom de pila (somriu). Ara bé, puc dir que el grup ha estat fantàstic.
–Quan vas arribar, van tornar David París i Nacho Garrido, dos puntals.
–París va tornar per ell mateix. No hi vaig parlar. I Nacho m’ho va dir el mateix dia del primer partit. Sabia que tenia pes dins del vestidor. Tenia les portes obertes.
–Sempre vas dir que l’equip havia de créixer a partir de ser sòlid en defensa.
–Els meus equips sempre han destacat en aquest aspecte i quan estàs a baix, la millor manera de tirar amunt passa per ser forts al darrere.
–Vas fitxar Jaume Pàmies i Àlex Gil per disposar de més especialistes en defensa.
–No podia donar als més joves (Jordi Martínez o Jofre Vilà) la responsabilitat de treure les castanyes del foc en una situació tan crítica. No els tocava assumir aquesta responsabilitat. Necessitàvem equilibrar la plantilla. I tant Pàmies com Gil ens van ajudar a fer-ho.
–Quina mitja temporada ha fet Gil.
–Tot el que li passa com a jugador m’enorgulleix. Per veure com juguen els equips de Medrano, només cal mirar com juga Àlex Gil. Ha rebut cops de bola, s’ha deixat la pell i a sobre ha fet tres gols molt importants.
–Com vas convèncer el grup que la salvació era possible?
–Crec que pels coneixements que tinc de psicologia esportiva, intento no vendre fum. El primer que vaig fer va ser buscar-los un motiu perquè se sentissin grans. I aquest va ser la defensa. Volia que se sentissin orgullosos de defensar bé. Necessitava que ho interioritzessin. A partir d’aquí havien de veure que podien competir contra qualsevol. Quan ho van percebre, es van fer grans.
–No era gens fàcil assolir la permanència. Necessitaveu fer un final de Lliga pràcticament perfecte i ho heu aconseguit: 10 punts dels últims 12.
–Sí, era complicat. Jo estava força desconnectat de l’hoquei, però l’equip i la resta del cos tècnic han respost de meravella. El repte requeria estar molt ficats en la feina i que ens ajudessin algunes circumstàncies que no controlàvem nosaltres, com ara la falta directa de l’Alpicat que ens va atorgar la permanència.
–Algun dia et vas dir: això es complica.
–Que el Patín Las Rozas guanyés als despatxos els tres punts contra el Barça B va ser una llosa.
–Encara que només hagi pogut entrar públic a Les Casernes en dos partits, us ha anat molt bé el suport de l’afició. El factor Casernes ha estat determinant?
–Totalment. A Les Casernes, siguin pocs o molts aficionats, es crea una atmosfera brutal. L’ambient que s’hi aconsegueix no el trobes enlloc.
–Estàs per la labor de continuar?
–Vaig venir a fer una feina i ja està feta. Veurem. Ara vull acabar la Lliga i assaborir que hem assolit l’objectiu.
