La història de Joan Lloveras és la del primer atleta vilanoví que va participar en uns Jocs Olímpics. Va ser a Moscou l’any 1980, on va disputar les semifinals dels 400 metres tanques. Va córrer amb el dorsal 155, que avui tindria la seva conya. Després d’aquella carrera, amb només 24 anys, va plegar.
Nascut a Vilanova i la Geltrú el 2 d’agost de 1955, Lloveras era el típic nen de l’època que jugava a futbol. “Quan tenia 13 o 14 anys vaig anar a disputar un partit als Franciscans i em vaig fixar en un grup de nois que estava fent salt d’alçada. Vaig demanar provar-ho. Em van deixar i vaig saltar més que ells”, recorda.
Aquell primer contacte amb una especialitat vinculada al món de l’atletisme va ser l’inici d’una carrera meteòrica. No va trigar a disputar el Trofeu Sant Jordi, una mena de mini Olimpíada que es feia a Catalunya competint en salt d’alçada –campionat que ja va guanyar– i al cap de poc temps va entrar a la residència Blume.
“Tot va anar molt de pressa. Em va recomanar el doctor Carles Bestit, que estiuejava a Vilanova i era amic dels meus pares i dels meus oncles. En aquella època era el metge del Barça i també exercia a la Blume, on va parlar de mi”, explica Lloveras. Les referències del doctor Bestit van ser suficients perquè el vilanoví tingués obertes les portes de la residència per passar una prova.
“Tenia 15 o 16 anys, vaig pujar al tren i al bus i em vaig plantar a Esplugues. Una odissea, aleshores”, rememora. L’esperava Jaime Enciso, un referent a la Residència Blume i en l’atletisme català i estatal, l’home que acabaria sent el seu únic entrenador.
Tot i que Lloveras feia salt d’alçada, van posar-li unes tanques i les va superar amb molta destressa. “No sé què farem amb tu, però l’any que ve et donem una beca”, em van dir, indica el vilanoví. I així va ser. Com a resident de la Blume, va convertir-se en un dels millors especialistes espanyols saltant tanques.
Com a juvenil va guanyar tots els Campionats Estatals entre 110 i 300 metres tanques i l’any 1974, encara en edat júnior, ja va ser campió d’Espanya absolut de 110 metres tanques. L’atleta de la capital del Garraf va allargar la seva hegemonia estatal els tres anys següents. A més, també lluïa en l’aparador internacional, com ho demostra la medalla de bonze que va penjar-se l’any 1975 en els Jocs del Mediterrani, també en 110 metres tanques. Lloveras havia començat a córrer per al Reus Ploms fins que es va formar l’històric club PPCD (Patronato de Promoción Cultural y Deportiva) Vilanova i s’hi va integrar.
“La meva especialitat eren els 110 metres tanques. De tant en tant, quan era júnior, em deien que disputés els 400 metres. A mi no m’agradava la distància, ja que desgastava molt, però em tenien amargat de tant repetir-m’ho i algun cop hi competia”, relata Lloveras.
El nen que va descobrir l’atletisme el dia que anava a jugar a futbol estava preparat per anar a unes Olimpíades. Era l’any 1976 i la flama arribava a Montreal. “Aquells Jocs em van agafar sent júnior. Tenia la marca mínima i estava dins de la preselecció, però algú de la Federació em va dir que era massa jove i que no m’hi portaven. Va ser un pal molt dur, la veritat”, confessa. “No em va servir ni quedar segon en el prestigiós ‘Meeting’ de Zurich per davant de molts atletes que acabarien estant a Montreal”, afegeix
Quatre anys més tard va arribar-li l’oportunitat en els Jocs de Moscou’80, però també va estar a punt de quedar-ne fora.
“A partir de 1979 vaig decidir passar-me als 400 metres tanques. M’havien insistit tant a canviar quan era més petit que vaig fer el pas. Vaig disputar moltes carreres i sempre estava entre els millors. Als Jocs només podien anar tres representants espanyols i hi aspiràvem uns quants més”, apunta Lloveras.
La competència del vilanoví eren cinc o sis atletes madrilenys dirigits per l’entrenador que a la vegada feia de seleccionador. Lloveras no es va arronsar. Va fer la mínima i va guanyar una darrera carrera a Sant Sebastià abans de fer-se la selecció final. “Amb aquell triomf, ja em veia a Moscou, però 15 dies abans dels Jocs em van trucar perquè anés a córrer a Sevilla. Feia una calor brutal. De cop i volta vaig adonar-me que faltava un dels madrilenys i va resultar que ja estava seleccionat. Els qui estàvem a Sevilla ens havíem de jugar passi a Moscou”, recorda. El vilanoví tenia la mosca darrere l’orella i va decidir reptar el seleccionador. “Era el famós Pascua Piqueras. Me’l vaig quedar mirant des de la sortida i li vaig dir: Oi que m’has vist córrer moltes vegades? Va assentir amb el cap i li vaig deixar anar: Doncs ja m’has vist prou. Vaig fotre el camp. L’endemà va sortir la llista i hi vaig entrar, però si aquell dia hagués fallat, m’haurien fet fora dels Jocs dues vegades”, assegura Lloveras.
A Moscou, el vilanoví va disputar una carrera eliminatòria brutal. “Vaig fer la meva millor marca en 400 metres. I això que vam córrer a les nou del matí, cosa que vol dir que em vaig llevar a les cinc. Fer-ho tan bé en aquelles condicions em va transmtere molt bones sensacions i en les semifinals vaig jugar-m’ho a tot o res, però no em van anar bé les coses. Vaig sortir massa ràpid, em vaig equivocar amb el ritme de passes… Un desastre. Però és el que hi ha. Vaig estar en uns Jocs. Això ho pot dir molt poca gent”, manifesta.
Lloveras tenia clar que després dels Jocs de Moscou plegaria, però no ho havia dit a ningú i quan va atendre els periodistes després de la cursa de semifinals va donar la notícia. Ja no corro més. Me’n vaig, va declarar. “Tenia 24 anys i estava cremat. M’havien volgut fotre fora d’aquests Jocs i ja hi havia dòping per tot arreu. Estava fart de veure corredors que guanyava un any i que en el següent em treien 10 metres. Feia pudor. Jo anava amb cola-cao. Ja n’hi havia prou”, revela.
El vilanoví va seguir vinculat a l’atletisme com a responsable de tanques de la Federació Espanyola fins a l’any 1992. De fet, va participar en els Jocs de Barcelona com a entrenador. I després de les Olimpíades de la capital catalana va abandonar definitivament l’atletisme.
Lloveras no ha deixat de fer esport. Ara practica el golf i quan va plegar del salt de tanques va tornar a jugar a futbol amb equips com el Masnou, el Cassà o el Maçanet. Després dels Jocs de Moscou es va instal·lar a Lloret, on viu ara, ja jubilat. De Vilanova va quedar desencantat. “És una ciutat molt especial. En els anys 70 i 80 jo sortia en els diaris més destacats del país i Vilanova no se’n va aprofitar. No ho ha fet mai”, afirma. Només Jesús Font, olímpic a Atlanta’96, ha pogut seguir les seves passes com a atleta vilanoví en uns Jocs.
