El Vilanova va entrar en el bombo del sorteig del playoff com a quart classificat del grup cinquè de Tercera Divisió. Per primer cop en la història es disposava a jugar una fase d’ascens a Segona B. Els blaus s’hi havien classificat una jornada abans del final de la Lliga amb la recordada victòria contra el Badalona.
Abans de conèixer els rivals del playoff, que aleshores es disputava en format lligueta de quatre equips, el Vilanova va tancar la Lliga al camp del Girona. L’històric triomf de la setmana anterior l’havia situat tercer a la taula, però aquell partit a Montilivi va ser un mal tràngol per als blaus, que van perdre per 6-2 i van cedir la tercera plaça final al Sant Andreu. “Veníem d’una setmana festiva i ens vam destensar. El resultat va ser inflat, sí, però estava convençut que no ens afectaria de cara al playoff“, assenyala Manel Moya.
El tècnic havia donat l’alternativa en la porteria a un jove Mario Léon, que aquella tarda va debutar amb el Vilanova. “Recordo que estava molt nerviós. Feia set o vuit mesos que no jugava i saltar a Montilivi contra tot un Girona va ser especial. Òbviament, em va cabrejar encaixar sis gols, però veníem de celebrar el playoff i ens vam enfrontar a un gran equip”, recorda.
Allò no va entelar el record inesborrable que té de la temporada. Havia arribat en el mercat d’hivern i va viure en primera persona la trajectòria ascendent de l’equip. Davant tenia un porteràs com Massana. “Vaig aprendre molt d’ell. En destaco la seva honestedat. M’hi portava molt bé. Encreuava els dits perquè li anessin bé les coses i va estar enorme, la veritat”, afirma Mario.
L’altra mala notícia del partit a Montilivi, a banda de la clara derrota, va ser la lesió greu d’Òscar Font, que es va trencar els lligaments encreuats del genoll dret. També havia arribat en el mercat d’hivern i era una solució ofensiva més per a l’equip, però es perdria el playoff. “Fins a aquell dia, tinc un record molt bo. Vaig fitxar després d’haver estat un temps a Anglaterra i no oblido el camp ple i amb un gran ambient. No vaig tenir més remei que seguir el playoff com un aficionat més”, rememora.
Tampoc no va jugar la fase d’ascens Víctor Duran, lesionat també del genoll en la jornada 32. Se li va fer un tractament conservador, però acabaria passant pel quiròfan amb la temporada acabada. Per pal·liar la seva absència, el club va fitxar Ángel Luis, un central amb experiència a Primera, Segona A i Segona B.
El Vilanova va quedar aparellat en el sorteig del playoff amb el Llorca, l’Onda i el Constància. Des que es va conèixer la composició del grup l’etiqueta de favorit va ser per al conjunt murcià, dissenyat a cop de talonari per buscar l’ascens. “Era el ‘coco’ de tot el playoff“, destaca Manel Moya.
David Ávila, Puado, Javi González i Maceda eren els únics jugadors blaus que ja havien disputat un playoff, però l’equip l’afrontava amb la il·lusió per bandera.
“Per a un club com el Vilanova, allò era massa. El públic s’havia bolcat amb nosaltres, igual que els mitjans de comunicació. Érem com una gran família”, assenyala Maceda, l’escorta de Juanje a la sala de màquines. “Jugar en un camp de terra va ser com tornar als orígens, on havíem començat tots, però els que veníem de fora vam necessitar un temps d’adaptació. Al final hi vam jugar de meravella. La junta havia tingut paciència quan només empatàvem, vam anar creixent i vam tenir la recompensa de jugar el playoff. Dins del vestidor hi havia molta companyonia”, afegeix. “Quan vam adquirir els automatismes, ens va sortir tot”, ressalta Puado, el futbolista més experimentat del vestidor, l’extensió de Manel Moya a la gespa.
Amb l’equip a punt per començar la lligueta, Manel Moya ho tenia clar. “Partim de zero, com la resta, i lluitarem fins al final”, va manifestar al Diari de Vilanova. El debut del Vilanova no podia ser més exigent, ja que li va tocar visitar el Llorca.
“Recordo que a la premsa murciana feien travesses sobre quants gols ens marcarien. Parlaven de nosaltres com l’equip català recentment ascendit del futbol regional, però nosaltres estàvem allà. Érem una pinya i anàvem a competir al màxim”, comenta Triguero. “Ens van vacil·lar una mica quan vam arribar allà, amb un president molt pedant”, abunda Manel Moya. “Es pensaven que ens golejarien”, corrobora Dani Gimeno.
A l’hora de la veritat, 0-0 sobre el Francisco Artés Carrasco, un camp de grans dimensions de gespa natural que s’havia inaugurat aquella mateixa temporada amb una visita del primer equip del Barça. El Vilanova va sobreviure a un setge permanent gràcies a un gran Massana. “Se’ns va aparèixer la verge”, admet Moya. “Aquell dia Sant Massana ho va parar tot. Podíem haver estat jugant tres dies i no ens haurien marcat”, manifesta Triguero.
El Vilanova va quedar enfortit per aquell empat i l’Onda ho va pagar en el primer partit del playoff a l’antic Municipal, on va encaixar un 6-1 memorable. Els blaus van liquidar el quadre castellonenc amb cinc gols en el primer quart d’hora, una barbaritat. El vendaval del Vilanova se’l van perdre molts seguidors que feien cua a les taquilles per treure una entrada.
Moisés va fer l’1-0 al minut tres; Juanje, el 2-0 al vuit; Luismi, el 3-0 al 12; David Ávila, el 4-0 al 14 i Luismi, de nou, el 5-0 al 15. Brutal. “L’equip va sortir endolladíssim. El camp estava a rebentar i encara hi havia gent fora esperant per entrar. Va ser un espectacle. Els vam desbordar per tot arreu”, assenyala Manel Moya. “Volàvem. Vam sortir a escalfar i semblava que els aficionats estiguessin uns sobre dels altres. No crec que existeixi un registre igual quant a gols en tan poc temps en la història dels playoff“, indica Juanje. “Deu ser un rècord”, assenteix Triguero. “És el més impressionant que vaig viure durant els primers 15 minuts d’un partit”, rememora Valldosera. “Vaig flipar des de la grada”, reconeix Òscar Font. “T’havies de pessigar per veure que era veritat”, relata Maceda. L’afició vibrava.
L’Onda va fer el seu únic gol al minut 21 i David Ávila va arrodonir la tarda amb el 6-1 en la segona meitat. “Amb aquella golejada el Llorca es va adonar que nosaltres anàvem de veres”, afirma Triguero, que havia deixat el seu segell amb tres assistències.
El Llorca va empatar a Inca (1-1) contra el Constància i el Vilanova ja liderava el grup amb quatre punts, dos més que el quadre murcià, que ja no les tenia totes.
En la següent jornada, el president del Llorca, Antonio Baños, va viatjar fins a Onda per veure el segon duel entre l’equip castellonenc i l’onze vilanoví. Allà ja va deixar mostres del seu tarannà en una conversa amb Ramon Centaño, màxim mandatari blau. Si el vostre objectiu no és pujar a Segona B, ens podríem entendre, va dir-li.
El Vilanova va empatar a Onda (1-1) amb un gol de Triguero. Sumava cinc punts l’equip blau, els mateixos que el Llorca, que va guanyar el Constància per 2-0. I tots dos equips estaven citats el diumenge següent a l’antic Municipal de la capital del Garraf.
Era com una final. El Llorca va enrarir les hores prèvies al matx amb trucades a Massana, Dani Gimeno i Puado per, pressumptament, intentar arreglar el partit.
“Em van començar oferint tres milions de pessetes i van acabar amb set milions i dos anys de contracte”, recorda Massana, que ho va comunicar al president Centaño i ho van denunciar a la Policia Nacional. Dani Gimeno i Puado corroboren que també van contactar amb ells. “No recordo gaire bé la conversa, però se sobreentenia tot”, revela Puado. “A mi em van oferir dos anys de contracte i molts diners”, continua Dani Gimeno.
La Cadena SER Penedès-Garraf va fer-se ressò d’aquell rebombori i va córrer com la pólvora entre els seguidors del Vilanova. Un aficionat, fins i tot, es va presentar al Municipal amb un maletí i va mostrar-lo al president del Llorca, que estava assegut a la llotja.
Quan va començar a rodar la pilota, d’entrada, el Llorca va saber treure la pilota al Vilanova i a la mitja hora de joc guanyava per 0-2. El conjunt blau no va reaccionar fins a la segona part, quan l’equip murcià renunciar a les virtuts futbolístiques que atresorava i va portar el matx al terreny de les disputes. Ángel Luis havia entrat al partit a la mitja part i el Vilanova va créixer des de darrere. La temperatura pujava tant dins com fora del rectangle de joc. Unes 3.000 persones omplien el camp a vessar.
Els blaus perseguien el gol i el van acabar trobant al minut 88 a través de Puado. Poc després, l’àrbitre, el balear Esteban Simonet, va anul·lar un gol a Triguero i es va empassar el xiluet en un penal clar sobre Luismi. Per acabar-ho d’adobar, dels set minuts que havia decretat d’afegit, només se’n van jugar dos. El tècnic del Llorca, Quique Yagüe, i els suplents visitants van entrar al terreny de joc per interrompre el partit.
Tot plegat va irritar el públic i els jugadors del Vilanova i un cop va sonar el xiulet final tot van ser corredisses amb invasió de camp per part de molts seguidors blaus indignats. “Contra els elements no es pot lluitar. Avui ens han robat el partit”, va dir el president Centaño. Li havien tallat les ales al Vilanova, com va titular el Diari de Vilanova. L’arbitratge va fer pensar malament.
“Van passar coses molt estranyes”, rememora Massana. “Van intentar comprar, fins i tot, els banderins de córner”, bromeja Triguero. “El Llorca era poderós en tots els sentits”, apunta Puado. “Ells tenien molt de nivell, però van tirar de males arts. Ara bé, ningú no ens traurà com vam gaudir d’aquella temporada”, resumeix Manel Moya. “M’emporto el record de l’ambient del camp. La gent no se n’ha oblidat i ho podrem recordar per sempre”, afegeix Valldosera.
Les opcions d’ascens del Vilanova es van acabar de diluir al cap d’una setmana, quan el Llorca va guanyar per 0-1 al camp de l’Onda i va convertir en intranscendent el partit que hores després el Vilanova va jugar al camp del Constància. Amb el playoff decidit, els blaus van empatar els dos partits contra el quadre balear, tant a Inca (2-2) com a l’antic Municipal (1-1). Era el punt final a una campanya històrica i, a la vegada, meravellosa del Vilanova.