Té 59 anys i encara és capaç de fer l’espagat. “El múscul té memòria i encara m’hi atreveixo”, diu ella. Avui fa 40 anys desfilava amb la delegació espanyola a l’Estadi Lenin de Moscou en la inauguració de les Olimpíades de 1980. És l’exgimnasta Aurora Morata, la primera vilanovina de la història que va participar en uns Jocs.
“Sempre que recordo aquells dies, m’emociono. L’entrada a l’Estadi Olímpic, amb un ple absolut, no es pot explicar. Va ser tremenda”, explica. El seient més car per presenciar aquella cerimònia costava 2.500 pessetes. No es veia ciment a la grada del públic que hi havia.
Un 1979 màgic va obrir les portes de Moscou’80 a Aurora Morata. En aquell any va ser campiona d’Espanya absoluta, va penjar-se una medalla d’or en els Jocs Mediterranis de Split i va obtenir el passaport per a Moscou en els Mundials de Fort Worth (Estats Units). “Va ser el meu any”, ratifica l’exgimnasta vilanovina.
Aquella nena “inquieta, nerviosa, menuda, àgil i ràpida”, adjectius enumerats per ella mateixa, havia crescut i arribava al punt àlgid de la seva carrera. “El cos m’acompanyava. Tenia condicions per a la gimnàstica”, resumeix. Les barres paral·leles asimètriques i l’exercici de terra eren els seus dos aparells preferits.
Aurora Morata es va iniciar al Gimnàs Eurhytmia de Vilanova i la Geltrú, a la rambla Samà, sota les ordres de Jaume Miró, el seu únic entrenador, que no va poder estar amb ella en els Jocs per motius federatius. “En Jaume va ser qui va posar la base, la passió i les ganes per tirar endavant un esport que a Vilanova no es coneixia. Va ser un referent no només a la ciutat, sinó també a Catalunya i a Espanya. Ens va deixar l’any 2007 i és de justícia recordar-lo. A Vilanova va tenir bones deixebles com Montse Ubia, Celia Hernández i Blanca Ferret”, destaca la gimnasta olímpica a Moscou.
La campiona de la capital del Garraf va seguir amb Jaume Miró en el Patronat Promoció Cultural i Esportiu de Vilanova i el 1978 se’n va anar amb ell al Grup Cultura Covadonga de Gijón. Allà va progressar fins a arribar a la cita olímpica, on va quedar la 25a d’entre les 36 finalistes.
Entre les rivals d’Aurora Morata a Moscou estava la mítica Nadia Comaneci, que quatre anys abans, a Mont-real, va aconseguir el primer 10 en gimnàstica en uns Jocs. La vilanovina no oblidarà mai l’anècdota que va viure amb la romanesa.
“En l’exercici de barra em tocava actuar darrere d’ella, però els jutges van trigar tres quarts d’hora a atorgar-li la puntuació. Una jutgessa era romanesa i no es posava d’acord amb les altres. El títol estava en joc entre Comaneci i la russa Davidova. I mentre deliberaven, jo esperava i esperava. Ja no sabia què fer. Quan, finalment, vaig pujar a la barra, el públic, que era molt entès, em va voler animar i em va brindar una sonora ovació. Quina pressió, vaig pensar. No ho podia fer malament. Em sentia molt observada. Em van aplaudir a cada dificultat i, afortunadament, vaig fer un bon exercici”. L’or a la barra va acabar sent per a Comaneci.
Aquells Jocs van estar marcats pel boicot dels Estats Units amb el pretext de la Guerra afgano-soviètica. La protesta va tenir el suport de 58 comitès nacionals del bàndol nord-americà en la Guerra freda. Espanya hi va participar sota la bandera olímpica. Van ser uns Jocs molt polítics, però per a les gimnastes aquella sensació va ser menys accentuada. “En el nostre esport, com que tots els països de l’est feien pinya, no ho vam notar massa”, apunta Aurora Morata.
La vilanovina està ara establerta a Granollers, on es va instal·lar dos mesos abans de marxar cap a Moscou. Encara està en actiu i és la directora esportiva de la secció de gimnàstica artística del Club Natació Granollers. A Vilanova va marcar el camí de fins a sis gimnastes més que, posteriorment, també van participar en uns Jocs: Encarna Adsuar i Marta Artigas (Los Ángeles 1984), Lídia Castillejo i Núria Belchi (Seül 1988), i Esther Moya i Laura Martínez (Sydney 2000). “És un orgull veure que darrere van venir més gimnastes olímpiques de la ciutat”, conclou Aurora Morata.
