El tarragoní Àngel García, de 50 anys, va entrenar l’Amposta, el Catllar, el Jesús i Maria i el Tortosa i té el títol UEFA pro de míster, però va deixar les banquetes per fer de coach tot assessorant equips i esportistes. Fa tres anys que es dedica a desenvolupar sessions de cohesió de grup. Mestre d’Educació Físic, té un Màster de Coaching en PNL (programació neurolingüística) que l’ajuda a oferir eines per enfocar situacions diverses. Amb aquesta faceta se sent realitzat. Ho fa amb passió. El Vilanova hi va acudir quan només enllaçava derrotes, sis de consecutives.
–Com et vas trobar el vestidor del Vilanova quan vas poder fer aquella sessió amb tot el grup, el passat 20 de gener? Venien de sis derrotes seguides.
–Em vaig trobar un grup expectant perquè no s’estila fer sessions d’aquest tipus. En situacions així, sovint, els jugadors et miren amb cara de dir: a veure què ens explicarà aquest paio. Veus cares de decepció per la mala dinàmica i de desconfiança. En el cas del Vilanova, no vaig trobar un vestidor enfonsat, però sí decebut per la falta de bons resultats.
–Què els vas dir? En què vas posar èmfasi?
–Vam parlar d’aspectes per millorar la confiança com ara controlar els pensaments i estar enfocats en allò que realment depengués d’ells. També vam incidir en el treball de qualitat diari i en donar importància a tot el procés preparatori més enllà dels resultats. I, sobretot, vaig intentar fer-los veure que s’havia de prioritzar el treball en equip, és a dir, millorar les qualitats individuals per posar-les al servei del grup. Els jugadors han de saber assumir el rol que els toca en cada moment.
–En el partit posterior a la trobada amb tu, l’equip va trencar la ratxa de sis derrotes tot empatant contra l’Europa B, però aquell partit va arribar a dominar-lo per 3-0. A la mitja part, ja amb 3-0, algun jugador no les tenia totes ni amb aquest còmode avantatge. Com s’explica tot plegat?
–Aquell partit el vaig veure per internet i es van donar molts condicionants. El Vilanova va arribar poc en la segona part, però recordo una ocasió per fer el quart gol. Si hagués entrat, s’hauria acabat definitivament el partit. I l’Europa, amb el 3-0, va sortir a atacar perquè no tenia res a perdre. El desgast físic va acabar passant factura al Vilanova, que en la segona part es va fer un fart de córrer darrere de la pilota. També va afectar el factor mental, la por que es repetís el de les jornades anteriors i que rebre un gol comportés el temor d’encaixar-ne un altre. Va ser un cop dur, però també es podia percebre d’una altra manera. Li vaig enviar àudio al míster per dir-li que el partit va servir per demostrar que l’equip podia fer gols, com s’ha anat demostrant. A vegades podem saber que sabem fer una cosa perquè ho hem fet abans, però, realment, necessitem evidències d’allò que pensem o sabem.
–Des d’aleshores, el Vilanova no ha patit cap derrota i l’equip està arrencant punts en els minuts finals. No es rendeix. Què creus que ha canviat?
–Els jugadors han canviat el focus. Abans estaven pendents de tot el negatiu i de coses que no depenien d’ells: la ‘mala sort’, els rivals, els àrbitres… Ara es fixen en tot allò que suma, que els aporta coses positives i els fa créixer. Sessions com aquella serveixen per intentar canviar actituds i per mirar de reforçar el missatge de l’entrenador.
–Què els diries als jugadors si demà us tornéssiu a veure les cares?
–Intentaria donar-los eines per continuar millorant el rendiment. També els ajudaria a fixar-se objectius per afrontar en el que queda de Lliga.
–Fins on pot arribar l’equip. La Superlliga és impossible? És bo marcar-se, ara, fites molt ambicioses?
–Crec que ser ambiciós és bo, però amb un component realista. D’entrada, s’ha de mirar d’on ve l’equip per intentar aprofitar la sinergia generada per anar pas a pas en el creixement individual, però sobretot col·lectiu. L’equip porta arrossegant des de l’inici de la temporada una sèrie de factors –canvi d’entrenador en pretemporada, jugadors nous a mig curs, lesions, resultats– que fan que ara mateix continuï sent prioritari estabilitzar i cohesionar l’equip. A partir d’aquí, es pot començar a construir i mirar al futur amb optimisme. De moment, el Vilanova ha d’intentar aprofitar la inèrcia positiva per guanyar partits.
–La confiança és bàsica per competir bé, però què vol dir tenir confiança?
–Que el jugador es vegi capaç d’executar allò que se li demana. És la convicció per assolir un resultat, de veure’t capaç d’aconseguir una cosa.
–La complicitat amb els entrenadors és fonamental per sessions grupals com la que vas fer amb el Vilanova.
–Sí, jo puc tenir moltes coses al cap, però són els tècnics el qui coneixen com està el grup i m’ho transmeten per dissenyar la sessió.
–Quin paper juguen els entrenadors?
–També han de saber transmetre el missatge al grup amb conductes determinades. A vegades som els tècnics els que generem estrès o ansietat al jugador per la manera de comunicar. És importat com dir les coses i cuidar la comunicació no verbal
–Jorge Valdano va dir que el futbol és un estat d’ànim. Hi estàs d’acord?
–Oi tant. Per molt bé que estiguis físicament, si el cap no funciona, no vas enlloc.
