El sitgetà Rafa Porras es prepara per dirigir l’Olivella per quarta temporada seguida. En el primer any al club, va liderar un projecte guanyador que va dur-lo a Segona Catalana. Ara espera completar una campanya seguida a la categoria després de dos cursos marcats per la pandèmia. Porras farà 46 anys a l’agost. Va jugar fins que en va tenir 30 com a pivot defensiu o interior a la Blanca Subur, el Sitges, el Júpiter, la Bisbalenca, el Calafell i el Vilafranca. Com a tècnic va passar per la Blanca Subur, pel cadet i juvenil de la Damm i pel juvenil de l’Hospitalet abans d’entrar en el futbol amateur amb el Sant Pere Molanta, el Sitges i l’Olivella. Quan parla de la Covid-19, ho fa amb propietat. Va patir la malaltia i va necessitar hospitalització i oxigen.
–Com vas viure la darrera temporada, amb a penes dues jornades de Lliga?
–Si tenim en compte que avui la pandèmia encara no està controlada, fa 10 mesos la situació no era molt millor. Futbolísticament, a Segona Catalana no es van poder treure conclusions. Només vam poder jugar dos partits. Vaig quedar content del rendiment de l’equip, però amb les restriccions locals i comarcals tot se’n va anar en orris. A nosaltres, per exemple, el toc de queda ens impedia entrenar, ja que teníem jugadors de diferents comarques i érem una plantilla curta.
–Vau declinar jugar la Copa que es va idear per a la Segona Catalana.
–Vam parlar amb els jugadors. No arribàvem ni al 60% del grup que volgués jugar amb aquells condicionants en una Copa sense cap incentiu esportiu. Així que vam creure que era millor no participar-hi.
–Vas passar la Covid-19 oi?
–Sí, en puc parlar amb propietat. Malauradament, em va agafar a principis de gener. Inclús també va afectar els pares i el meu germà. Jo vaig arribar a estar ingressat als Camils sis o set dies. Vaig necessitar oxigen. Vaig veure el toro molt a prop.
–Déu-n’hi-do.
–Ara veus certes actituds i que la gent no li dóna importància, però és com tot: la pel·lícula, mentre te l’expliquen, penses que és ciència-ficció. Quan et toca a tu, t’adones que està basada en fets reals.
–Era aquella època en què es discutia si s’havia de tornar a jugar. Tu ho tenies clar.
–Sí, jo físicament i psicològicament no hi era. Tenia altres prioritats. De fet, em vaig reunir amb el club i els vaig fer saber que jo no estava per entrenar. No tenia motivació i anava molt fatigat. La salut sempre l’he posat per sobre de tot. Al final vam decidir no jugar, però si haguéssim decidit disputar la Copa, jo hauria fet un pas al costat. Ni podia ni volia competir en aquelles condicions. No estava bé físicament ni psicològicament per portar un grup humà de gent adulta.
–No podem abaixar la guàrdia.
–Cert. La malaltia pot afectar a qualsevol. Mira, abans de l’Eurocopa Busquets va donar positiu i en l’Espanyol han sortit casos en persones que passen un munt de proves. El virus continua amb nosaltres. A qui li toca, li toca. A mi em va tocar i, afortunadament, ho puc explicar com una anècdota. A veure si aquesta cinquena onada la passem el millor possible, però no podem relaxar-nos.
–Creus que hi haurà normalitat absoluta la temporada que ve?
–Crec que ens hi aproximarem. A veure com passem aquesta cinquena onada. Esperem que no afecti els hospitals i les UCI. Si superem aquest matx-ball i tenint en compte que pot haver-hi restriccions, esperem que es pugui jugar amb més normalitat
–Quan començareu la pretemporada?
–La idea és començar a finals d’agost, ja que tenim entès que la Lliga arrencarà cap al 3 d’octubre. A mitjans d’agost intentarem fer alguna sessió per cohesionar el grup i que els jugadors es coneguin. La pinya al vestidor és clau.
–Serà la teva quarta temporada seguida a l’Olivella. Com l’afrontes?
–Sí, en porto tres, tot i que amb la Covid-19, les dues últimes han estat interrompudes. La primera, la de l’ascens, va ser la bona. La segona no anava malament. Vam fer una gran primera volta i estàvem patint en la segona, però veia l’equip capacitat per salvar-nos. I de l’última temporada no es poden treure conclusions. A mi els grups d’11 equips ja no m’agradaven. Prefereixo el format de 15 o 16 equips del pròxim curs. Començar a l’octubre també està bé. Crec que aquesta vegada la Federació ho ha gestionat prou bé. I ho diu algú molt crític amb la Federació.
–Com podeu competir amb la resta d’equips de la comarca per fitxar jugadors tenint en compte la ubicació d’Olivella?
–És complicat. Olivella està allà al mig, més allunyat que la resta de clubs de la comarca. No és fàcil. Fem el que podem. Aquest any estem molt contents per l’acord de col·laboració amb la Blanca Subur, que ens ha donat moltes facilitats. Tots els juvenils que surtin de la Blanca Subur tenen la porta oberta a la nostra plantilla. A partir d’aquí, el nivell de cada jugador marcarà si pot jugar a Segona Catalana. Els que no tinguin nivell per competir, podran entrenar, ja que venint de la Blanca compleixen uns mínims. Nosaltres no tenim amateur ni juvenil. Si als entrenaments som 25 o 26 serà un motiu d’orgull i sempre serà millor que no pas tenir 12 o 13. Tenim tot el camp a la nostra disposició i ja ho gestionaríem de la manera que sigui. Crec que és un acord interessant tant per als jugadors com per als dos clubs. La Blanca Subur veu sortida per als juvenils seus en una categoria digna com la Segona Catalana, i nosaltres, encantats.
–Teniu la plantilla molt avançada.
–Sí. La veritat és que tenim la feina feta. Tenim la paraula dels jugadors i això per a mi és sagrat. I el club va fent les presentacions al seu ritme. Tenim 22 o 23 jugadors lligats. Inclús se’ns han ofert més. Estem molt contents. Beneït problema tenir on triar. La temporada és molt llarga. El mateix grup reclamava competitivitat i entrenaments més seriosos.
–La Segona Catalana és el sostre de l’Olivella?
–Sí, crec que sí. Mires la història i la infraestructura de molts clubs de la categoria, i molts han estat en divisions superiors i amb futbol base en categories nacionals. Són poblacions que ens tripliquen quant a població. Nosaltres vam treure el cap a la Segona Catalana i vam posar l’Olivella al mapa futbolístic català. Això ens omple d’orgull.
–Com ha canviat el futbol respecte de la teva etapa de jugador.
–Moltíssim. No té res a veure. Per sort o per desgràcia en aquelles èpoques hi havia diners en totes les categories. Això ha passat a la història, excepte en alguns privilegiats que donen incentius o alguna mensualitat. Aquest canvi fa que perdis força quan has de pujar l’exigència.
–Ara sou més gestors de grup que entrenadors?
–La veritat és que sí. S’ha de portar bé el grup i intentar que el vestidor estigui tranquil. Com a míster has d’intentar ser el més just possible en les decisions, ja que la majoria juguen per amor a l’art. Has de gestionar els egos de la millor manera possible. No és fàcil, no. Afortunadament porto moltes hores de vol en això del futbol. Haver estat en vestidors de diferent índole em dóna l’empatia suficient per entendre un jugador. Quan hi ha un foc, cal apagar-lo i no tirar-hi benzina. En un vestidor, som un grup. Tothom ha de vetllar pel bé col·lectiu, tot i que el jugador és egoista.
–Objectiu, permanència?
–Sí. A veure, nosaltres, encara que soni a tòpic, no ens podem apartar del ‘partit a partit’. Primer hem de fer un bon grup humà i després afrontar cada jornada amb totes les garanties, amb respecte, però sense por a ningú dins de les nostres limitacions.
