Benito Nogales (1/8/1965) va ser un dels noms propis de l’atletisme vilanoví de finals dels 80 i en la dècada dels 90, amb un grapat del títols estatals i catalans. Es va especialitzar en els 3.000 metres obstacles i també va dur el nom de la capital del Garraf pel món en Mundials i Europeus. Li va faltar participar en uns Jocs Olímpics.
“Aquesta és l’espina que tinc clavada. Tenia la mínima per estar a Barcelona’92, però el president de la Federació Espanyola d’aleshores, José María Odriozola, va decidir que jo i dos companys més no hi havíem d’anar. Ens en vam assabentar a través del diari Marca. Jo tenia la roba preparada a casa”, explica Nogales.
El vilanoví i els seus companys venien de fer un paper discret en el Mundial de Tòquio de l’any 1991. I a pesar que tenien la mínima per estar als Jocs de Barcelona, Odriozola els va dir que s’havien de guanyar la plaça en una carrera a València. El premi per estar en la desfilada a l’Estadi Olímpic seria per als tres primers. Nogales va complir pujant al podi, però ni així. El tren dels Jocs li va passar de llarg.
“Anys més tard, Fermín Cacho, una de les estrelles de la delegació espanyola d’atletisme a les Olimpíades barcelonines, or en els 1.500 metres, em va reconèixer que Odriolzola li havia comentat que l’havia espifiada amb aquella decisió”, revela el vilanoví.
Benito Nogales ara té 55 anys. Va descobrir l’atletisme a l’escola, al col·legi Sant Bonaventura. “Va ser una mica per casualitat. En la classe d’Educació Física fèiem l’anomenat cros de Cubelles, corrent pel camí vell, i sempre guanyava. Devia tenir vuit o nou anys”, assenyala.
Allò no va passar desapercebut pel pare Vicenç, que li va preguntar si s’apuntaria a una extraescolar d’atletisme. I així va començar. Al cap de poc temps Nogales va ser un dels representants del col·legi Sant Bonaventura al programa ‘Torneo‘ de TVE, molt popular a finals dels 70. Es tractava d’un espai televisiu que reunia escolars de tota Espanya per competir entre ells en diverses disciplines atlètiques. S’emetia els dissabtes a la tarda.
“Ens hi vam classificar i ens van gravar a Sabadell. Vaig quedar tercer o quart de la carrera de 1.000 metres. Imagina’t sortir a la tele en aquella època, en blanc i negre, i que et poguessin veure. Quins temps”, comenta. A Nogales li va encantar l’experiència i ja no es va desenganxar de l’atletisme.
Quan va acabar l’EGB, Joan Ramon Gálvez, històric entrenador de Vilanova, va convèncer els seus pares per endur-se’l a entrenar a la pista que hi havia al pavelló vell. “Jo no era un bon estudiant i l’oportunitat que em va donar Gálvez no la podia desaprofitar. M’agradava córrer amb gent més gran. Va ser una gran època. Ens era igual si plovia, si feia fred, si feia calor, si feia vent. Entrenàvem cada dia. Teníem una cultura de l’esforç diferent de l’actual. Ara diga-li a un noi de 14 o 15 anys que surti a córrer cada dia faci el temps que faci. És impossible. Tenen massa distraccions amb els mòbils i les tauletes”, lamenta Nogales.
De juvenil va ser campió de Catalunya de 1.500 metres obstacles i va firmar el rècord autonòmic, i de júnior va proclamar-se campió d’Espanya i de Catalunya dels 2.000 metres obstacles. El vilanoví ja començava a ser conegut en el món de l’atletisme i va obtenir una beca per entrar a la Residència Blume. “Tenia 17 o 18 anys”, recorda. “Em va entrenar Gregorio Rojo i vaig coincidir amb grans de l’atletisme espanyol com Teófilo Benito i José Manuel Abascal“, continua.
Nogales va estar un any a la Blume. Al següent no va continuar. “No vaig assimilar aquells entrenaments. Hi havia massa pressió”, confessa, i va tornar a les ordres de Juan Ramon Gálvez. Des de 1977 formava part de l’històric PPCD (Patronato de Promoción Cultural y Deportiva) Vilanova.
Una oferta de Nike, que oferia a Nogales una prestació econòmica i material esportiu, va fer que l’atleta es desvinculés del PPCD. Gálvez va dir-li que no el podia entrenar si no pertanyia al club i aleshores es va començar a exercitar amb Salvador Bernadó. Estava arribant l’explosió de Nogales, que va començar a destacar en la categoria absoluta en Campionats d’Espanya i de Catalunya.
Nogales recorda d’una manera especial el seu primer títol de campió d’Espanya absolut dels 3.000 obstacles. Era l’any 1989 a l’Estadi de Montjuïc. “Va ser una carrera meravellosa, impressionant. Martín Fiz, que després es va especialitzar en maratons i va ser dos cops campió del món, va quedar darrere meu”, apunta el vilanoví.
Els anys 90 i 91 Nogales va repetir com el millor especialista estatal en els 3.000 obstacles. A més, va ser subcampió els anys 95 i 96 i tercer en el 1992, 1993 i 1994. A Catalunya va dominar la prova en categoria absoluta del 1988 al 1994. L’any 1991, a més, va ser distingit amb el títol de millor atleta català. A Vilanova va imposar-se 18 anys en la Cursa Popular.
Tot i el desencís per no anar als Jocs de Barcelona, entre finals dels 80 i principis dels 90, Nogales va fer el salt a l’aparador internacional. Va defensar les seleccions catalana i espanyola tot participant en la Copa d’Europa de seleccions a Gateshead (Gran Bretanya) els anys 1989 i 1991. Va estar present en la Copa del Món de 1989 a l’Estadi Oímpic de Montjuïc en una cita marcada per les goteres en la renovada instal·lació, que havia estat remodelada pensant en els Jocs. Va ser finalista en els 3.000 metres obstacles als Campionats d’Europa d’Atletisme de Split de l’any 90. I es va penjar l’or en la mateixa especialitat en el Campionat Iberoamericà, també de 1990, disputat a Rio de Janeiro.
Un dels millors records que té Nogales de la seva carrera és dels Europeus de Split. S’havia colat entre els 12 millors del vell continent. “Aquella final no l’oblidaré mai. Em vaig sentir realitzat. Estava envoltat d’alguns dels millors atletes del moment, però vaig dir-me: tenen dues cames com jo, no? I vaig intentar córrer sense complexos. El nivell era altíssim”, rememora. L’atleta de la capital del Garraf va quedar desè. La carrera la va guanyar l’italià Francesco Panetta.
A banda de tots els títols obtinguts, hi ha una altra cosa que enorgulleix Nogales: haver portat el nom de la capital del Garraf arreu. “M’omplia molt sentir per la tele que jo era l’atleta de Vilanova”, destaca.
L’any 1997 va deixar la competició. El que continua fent és sortir a córrer. “Cada dia intento fer una tirada de vuit o 10 quilòmetres”, assegura. En l’actualitat, segueix vinculat a l’atletisme com a entrenador de base del Club Atletesvng.
