El central Aleix Vall, l’últim supervivent al Vilanova de l’època daurada a Tercera Divisió, ha decidit fer una passa al costat. Penja les botes, però continuarà donant un cop de mà al conjunt blanc-i-blau. Plega després de 18 temporades com a futbolista amateur. Ha jugat a Tercera, Segona B, Primera Catalana i Segona Catalana. Va néixer a Barcelona i va viure al barri de Gràcia, al costat del camp de l’Europa. Amb 11 anys va vestir l’escapulada de l’equip gracienc fins a fer el salt al primer equip i començar una llarga trajectòria en el futbol català, amb tres etapes al Vilanova. Va arribar a jugar en les categories inferiors de la selecció catalana amb jugadors com Iniesta, Sergio García, Jarque, Víctor Valdés o Fernando Navarro. Ara, amb 37 primaveres, és un vilanoví més, com la seva filla, la petita Siena. El 2017 es va establir a la capital del Garraf, d’on és la seva parella.
–Exfutbolista. Ja ho has assimilat?
–Sí, ja toca. Ha arribat el moment.
–Per què aquesta temporada?
–Per diversos factors. D’entrada, per tot el que comporta la crisi de la Covid-19. Crec que serà complicat completar la temporada. A més, em veig gran dins la plantilla. No és que no em senti útil, però sí que els joves van a un altre ritme. Jo, per molt que posi una marxa més, no els agafo.
–Una llàstima, acomiadar-se sense públic.
–Sí. És l’única pega. Només ho hauria allargat per això, per veure la Siena, l’Olga –la seva filla i la seva companya–, la família i els amics a la grada.
–Et vam veure en l’amistós contra el Sants a la banqueta, al costat del cos tècnic. Això vol dir que continuaràs vinculat al club?
–Sí, la idea és aquesta. Estar amb el cos tècnic, ajudar amb el que faci falta i aprendre, ja que al final ells són els que saben com va tot això. Aprofito per donar-los les gràcies.
–L’equip està transmetent bones sensacions aquesta pretemporada.
–Sí, crec que han arribat bons reforços. Hi ha gent jove i amb moltes ganes. Amb tot el confinament, pensava que el grup vindria menys preparat, però ha estat al contrari. Tothom ha vingut molt endollat.
–Vas arribar al Vilanova el 2006. Ho recordes?
–Buff. Recordo l’època i els companys, però no recordava l’any. Vaig arribar amb Carulla, Edgar Santolalla, Javi García, Ibrahim… I Palanca de míster. Vam quedar cinquens, a un lloc del playoff, per darrere del Reus, del Girona, del Sabadell i del Gavà. Déu n’hi do. Girona (exPrimera) i Sabadell ara estan a Segona i el Reus va estar-hi.
–Com ha canviat tot.
–No té res a veure. És una altra història.
–Què et ve al cap d’aquella primera temporada?
–Va ser un gran any. Esportivament, ens van sortir bé les coses, vam lluitar per jugar la promoció, anàvem al Parc del Garraf a fer sessions de recuperació… Brutal. A més, l’acollida dels d’aquí va ser sensacional, els Valldosera, Triguero, Boira, David Ávila…
–No els coneixies aleshores oi?
–Sí, no els coneixia personalment. Amb Triguero m’hi havia enfrontat quan militava al Sant Andreu, però de la majoria no n’havia sentit a parlar.
–Sempre has dit que et va impressionar Ibrahim, el davanter centre que va venir del Santa Eulària.
–Sí. Ara com ara és el millor davanter centre amb el qual he jugat i, sobretot, amb el qual he entrenat. Parlo de 9 pur. Era una bèstia. Al final ell i Triguero es lesionen i això ens penalitza. Crec que ens va passar factura tenir una plantilla un pèl curta, però això són circumstàncies del futbol.
–Vas estar al Vilanova un any més i vas marxar al següent per tornar en el mercat d’hivern de la temporada 2011/2012 i intentar ajudar l’equip a continuar a Tercera, però no va poder ser.
–Sí, vaig venir aquí amb Triguero i Patri. Vam acabar baixant, malgrat tenir un bon equip. Quan les dinàmiques no són bones, costa. No van sortir les coses. Va ser una llàstima.
–I en la tercera etapa al Vilanova, no et van caure els anells. Vas venir amb l’equip a Segona Catalana en la temporada 2017/2018. El club havia tocat fons.
– Sí, aquí hi havia bon forat. Però l’Agus tenia moltes ganes i jo vaig veure una plantilla amb possibilitats. Al final ens vam passejar per Segona Catalana. La diferència entre nosaltres i la resta era molt gran.
– Però no va ser fàcil fer aquell equip. Ningú no volia venir.
– Ho sé. Quan jo vaig arribar l’equip estava més o menys muntat. Al final la gent de casa va estirar del carro.
–Pots presumir d’haver jugat una temporada a Segona B. Això no ho pot dir tothom.
–Sí, amb el Santboià en la temporada 2009/2010. Vam fer un playoff espectacular. Vam entrar-hi sense pressió i tot va rutllar. En dues de les tres eliminatòries vam tenir la tornada fora de casa, però ho vam tirar endavant. Va ser increïble. Un cop a Segona B, pocs fitxatges van aportar un plus i, quan puges de categoria, i més a Segona B, necessites fer un salt de qualitat. Tots, club i jugadors, vam pecar de novells.
–Com és la Segona B? Es percep una categoria amb un futbol travat.
–D’entrada, és més professional. Els atacants són més ressolutius, els mig centres són molt precisos… El joc és menys vistós, però els jugadors cometen menys errades. No és tan divertit com jugar a Tercera. No t’ho passes bé.
–Amb què et quedes de tants anys de futbol.
–Amb els companys, sens dubte. Amb els riures i les bones estones que vaig passar amb tots ells. Mira, l’altre dia vaig parlar amb Barragán, que va ser porter del Manlleu, de la Gramenet i també company al Martinenc, i vam estar recordant anècdotes i rient durant gairebé una hora. Al final queda això, les amistats, amb gent com Triguero, Boira, Guillem, Valldosera…
–Quan vas penjar a Twitter que plegaves, vas rebre un munt de missatges.
–Sí, brutal. Gent de tot arreu. Inclús, Enric Gallego, ara a Osasuna i amb qui vaig coincidir al Premià. Veure tantes respostes, realment, és la millor recompensa i un orgull. Això és el que em queda del futbol.
