Lídia Castillejo forma part del selecte grup de set gimnastes vilanovines que han participat en uns Jocs Olímpics. Va ser a Seül 1988 juntament amb Núria Belchi.
Totes dues van seguir el camí que havien iniciat Aurora Morata a Moscou 1980 i Encarna Adsuar i Marta Artigas a Los Ángeles 1984. Esther Moya i Laura Martínez van tancar el cercle a Sidney 2000.
Actualment, Lídia Castillejo, de 52 anys, exerceix d’entrenadora al Club Gimnàstica Vilanova. En el seu dia va participar en el modelatge d’Esther Moya i de Laura Martínez. Ara treballa amb les noves promeses que s’exerciten al gimnàs del pavelló vell, la seva segona casa.
“Hi he passat moltes hores. Vaig començar aquí i aquí segueixo. En acabar la meva carrera, ja vaig fer d’entrenadora, però després em vaig apartar de la gimnàstica durant un llarg període de temps. Fa cinc anys vaig tornar”, explica.
Del dia a dia com a entrenadora, assegura que “tenim gimnastes amb futur, però el camí és llarg. Quant a instal·lacions, estem limitats. Es perden dies, ens falten aparells”.
La vilanovina parla amb coneixement de causa. Entre el 1981 i el 1986 va ser campiona de Catalunya en totes les categories. En la categoria absoluta va aconseguir tots els títols estatals de 1986. Un any abans va disputar l’Europeu i el Mundial, on va repetir el 1987.
El 1988 va ser el seu any olímpic. Lídia Castillejo, a més, va guanyar la medalla d’or per equips i la de bronze individual en els Jocs Mediterranis de 1987.
La seva especialitat eren els exercicis de terra i les asimètriques. “La barra d’equilibris em costava més, ja que havies de controlar molt els nervis. Abans competies en exercicis obligatoris i lliures. Havies de practicar totes les especialitats. Eren més hores d’entrenament”, indica.
Celia Hernández, una de les figures clau de la gimnàstica a la ciutat, va ser qui va veure aptituds a Castillejo. “Quan tenia nou anys, em va convèncer per participar en el festival del club”, assenyala. Temps enrere ja ho havia provat, però no le tenia totes. “La primera vegada no ho vaig veure clar. A la segona m’hi vaig enganxar”, apunta.
El seu referent principal va ser Aurora Morata. “Com que començava a sortir als diaris i va anar als Jocs de Moscou la vaig començar a seguir”, apunta.
Com a qualsevol gimnasta que vol arribar a l’elit, a Lídia Castillejo li va tocar fer molts sacrificis. “No anava a aniversaris, ni a excursions. Entrenava els set dies de la setmana, de dilluns a diumenge. M’era igual. M’importava la gimnàstica. Al final entres en una espiral i t’hi acostumes”, exposa.
Segons Lídia Castillejo, “ara no s’entrena tant i t’adones que falten hores. La cultura de l’esforç ha canviat. Les nenes fan altres coses. Abans únicament et dedicaves a la gimnàstica”.
I encara hi ha més diferències respecte de la seva època. “Abans no teníem ni psicòlegs ni res. L’entrenador i els pares ho feien tot”.
La vilanovina va accedir als Jocs de Seül amb la primera selecció espanyola de gimnàstica que es va classificar per a uns Jocs per mèrits propis.
“Arribar-hi ja va ser un èxit. Vam quedar novenes per equips. Ens van fer estar tan concentrades en la competició que no vaig gaudir d’aquelles Olimpíades. Al cap de quatre anys vaig anar com a voluntària a Barcelona ’92 i vaig entendre la importància dels Jocs”, relata.
La clau per arribar a una cita olímpica, segons Lídia Castillejo, “és treballar i treballar, com una formiga. A partir d’aquí entren en joc molts factors: bones condicions físiques, bon cap, bon entorn familiar, que et respectin les lesions i uns entrenadors que t’ajudin. Recordo que l’Esther Moya em deia que volia anar a uns Jocs. I ho va aconseguir. La mentalitat és molt important per superar els moments més durs. Al cap i a la fi amb la gimnàstica també aprens a afrontar situacions de la vida real”.
El consell que té per a les seves deixebles és “que tinguin molta paciència, moltes ganes i que gaudeixin d’allò que fan. Si volen, poden”.
